Un llibre per riure

Sóc un addicte oïdor de ràdio. Fins als vint-i-quatre anys, quan posava la ràdio era només per escoltar música. Va ser a partir d’aquesta edat que un amic, en Jordi A, em va recomanar que escoltés un programa que feien a Ràdio Barcelona al migdia, el programa es deia El Terrat i els veïns que l’habitaven eren l’Andreu Buenafuente i el seu equip acompanyats d'una munió de personatges que cobraven vida allà dalt amb el seu particular sentit de l’humor que diríem... català? Sí, però obert.

Poques han estat les vegades que he sintonitzat música al dial des d’aquella descoberta ara fa setze anys. La història de Buenafuente és coneguda per la majoria, va anar fent saltironets, ara aquí, ara allà, ara ràdio, ara tele, ara les dues, fins que donà el salt a les espanyes mentre es cordava i descordava botons de l’americana. No vull fer cap ressenya més per que aquest escrit no va dedicat a El Terrat, tan sols dir que, amb la meva modesta opinió, han exportat el seu humor amb un elevat grau d’èxit.

Un dia la meva dona, coneixedora de la meva debilitat per l’humor dels germans Marx i la seva peculiar visió de la vida, em va regalar el llibre: Groucho i Chico, advocats (l’original era Flywheel, Shyster, and Flywheel) que tracta d’un bufet d’advocats –com es pot deduir- que és un desastre. En Groucho és Flywheel, un picaplets busca-raons i en Chico és Ravelli, el seu ajudant incompetent.

La lectura és molt amena i divertida, del tot aconsellable als incondicionals de l’humor. En moltes ocasions se’m feia difícil llegir-lo i contenir el riure, digueu-me del riure fàcil ; )


Aquest és un fragment del meu primer escrit que he publicat a: El racó de les impressions i la memòria, bloc on de tant en tant i en la mesura que em sigui possible, hi posaré el meu granet de sorra.