Aprofito aquest post dedicat al verb escriure per colar el collage que l'escriptor Jesús M. Tibau m'ha fet arribar no fa gaire:
Escriure: Comunicar alguna cosa a algú per mitjà de lletres.
Aquesta és una de les accepcions que el diccionari ens dóna d'aquesta paraula, si més no, la que m'agrada més, perquè hi figura la paraula comunicar.
Això és bàsicament el que fem molts dels blogaires, comunicar-nos amb gent a través d'internet. Ens comuniquem amb gent que no coneixem de res, amb gent que hem conegut virtualment i amb gent que ja ens coneix.
El fet d'escriure et permet descriure sensacions que difícilment alguns seríem capaços de transmetre cara a cara, però no per això ho amaguem, simplement escrivim i així ens expressem.
Els nostres mots esperen impacients dins la finestreta del processador de textos de blogger que la mà adreci el ratolí cap el botó adequat, que el dit índex premi la tecla esquerra just en el moment que el cursor està damunt d'un botó, només un, el que els donarà vida, el que els durà a ser coneguts, el que els durà a la glòria -o bé a la misèria-, però els durà al cap i a la fi, i serviran per comunicar: aquest és el botó de Publicar un missatge.
Pots desar l'escrit com a esborrany fins que un dia el deixis volar com el colom missatger, encara que també pots optar dràsticament per seleccionar tot i prémer el fatídic botó Eliminar, assassinant d'un cop sec el què volies comunicar.
Això és bàsicament el que fem molts dels blogaires, comunicar-nos amb gent a través d'internet. Ens comuniquem amb gent que no coneixem de res, amb gent que hem conegut virtualment i amb gent que ja ens coneix.
El fet d'escriure et permet descriure sensacions que difícilment alguns seríem capaços de transmetre cara a cara, però no per això ho amaguem, simplement escrivim i així ens expressem.
Els nostres mots esperen impacients dins la finestreta del processador de textos de blogger que la mà adreci el ratolí cap el botó adequat, que el dit índex premi la tecla esquerra just en el moment que el cursor està damunt d'un botó, només un, el que els donarà vida, el que els durà a ser coneguts, el que els durà a la glòria -o bé a la misèria-, però els durà al cap i a la fi, i serviran per comunicar: aquest és el botó de Publicar un missatge.
Pots desar l'escrit com a esborrany fins que un dia el deixis volar com el colom missatger, encara que també pots optar dràsticament per seleccionar tot i prémer el fatídic botó Eliminar, assassinant d'un cop sec el què volies comunicar.
Afortunadament nosaltres podem ressuscitar-les, les podem fer reviure després d'haver-les matat.
Em pregunto:
-Quantes paraules resten mortes en calaixos oblidats i no han conegut el plaer de viatjar a d'altres ments per causa de la timidesa de qui un dia no va gosar dotar-les de vida?
A quantes paraules se'ls ha negat la vida per causa de tercers, trencant la il·lusió de l'autor?
Només divagava en una nit serena del mes de juliol, mentre uns quants insectes descansen atrets per l'únic llum que llueix en la foscor del porxo: la pantalla del meu ordinador... Ara que repasso... he posat una i grega?... ho dubto, és un insecte que es confon amb les lletres, potser és una espècie de formiga amb ales com les que van venir l'any passat en forma de plag... Òndia! Si estic envoltat d'aquestes besties!!!
8 comentaris:
Sergi, és veritat al que et refereixes de la comunicacion.Moltes vegades és mes facil escriure que parlar a la cara, però és que una imatge val mes que mil paraules. Vui dir, que la cara que posem moltes vegades a l'escoltar...... treuen les ganes de dir el que penses.
No pensis amb ningú en concret. Simplement que et comprenc. La comunicacio sempre és dificil, ja que arribar a l'enteniment de qui va dirigit no és facil, dons moltes vegades es barregen .... lo comun amb el sentiment personal. Per sort, a "bon entendedor, amb poques paraules en té prou".
Sergi, tu que saps de la meva afició per les citacions, hi havia un autor clàssic (ara no recordo si grec o romà) que ja deia en aquells temps que tot estava dit i escrit.
Tenien la percepció que ja no hi havia espai a l'originalitat de dir coses noves o de parlar sobre alguna cosa que ningú abans ho hagués fet.
Moltes vegades, avui dia, tenim la mateixa percepció. O ens volen fer creure que ja està tot dit. I ho volen acotar amb drets d'autor intrusius i expansius.
No cal que et digui que no hi estic pas d'acord, que l'originalitat té un vol encara de llarga durada i que sempre podrem sorprendre amb alguna innovació o revisitació d'algun tema des d'una òptica personal i intransferible.
Ja veus, m'agraden les citacions però sóc dolentíssim intentant-les recordar. :-)
M'heu deixat sense paraules els dos, no voldria embrutar la netedat dels vostres comentaris, permeteu-me que faci un mutis...
Maite: Només puntualitzar que el refranyer d'en víctor resa: "a bon entenedor, poques paraules basten" encara que sembli traducció literal del castellà.
Víctor: suposo que et refereixes a una òptica "personal i transferible", d'aquesta manera és susceptible de ser transmesa, crec.
Gràcies als dos, el racó guanya enters amb la vostra participació.
He, he... Bona aquesta, Sergi: personal i transferible. És clar que sí. :-)
per a mi és una forma d'escrviure
Bona desdefinició, molt adequada en el teu cas, Jesús :-)
Reprenc el que diu vpamies. Crec que es pot ser original parlant de coses de què ja ha parlat molta gent, perquè la "forma" de parlar-ne també compta. I molt.
A novesflors:
Evidentment no tot està inventat i l'òptica de cadascú fa que els enfocs siguin diferents. Els matissos aporten riquesa a l'escriptura, venen donats per diferents maneres d'expressar-se, en definitiva per diferents ments pensants, però no estic segur de si aquest era realment el què volia comunicar...
De fet, divagava entorn el fet de publicar o no fer-ho, ja que com a blogaire ets tu qui decideix publicar -és un avantatge-, en canvi hi ha gent que no ha pogut publicar anys enrera perquè li ha estat negat aquest fet, perquè depenia d'un editor que probablement tallaria les ales als mots escrits.
Em temo que ara també divago...
Publica un comentari a l'entrada