Canvi d'habitacions

De les tres habitacions que tenim a casa, la nostra filla ocupava la més petita –coneguda normalment com: la individual-, el nostre fill ocupava la doble –coneguda com: quin morro!- i nosaltres la de matrimoni –coneguda com: la sala de màquines ;-)
D’un temps ençà, l’Ariadna buscava motius per canviar d’habitació.

Necessito més espai per estudiar –estudiar??
El peix i jo no hi cabem –ja vaig dir que era un mal regal!
No m’hi cap el reproductor d’mp3 –si fos un “tocata” per vinils amb amplificador, ràdio estèreo, reproductor doble de cassetes i altaveus mida discoteca com el que teníem nosaltres...
En Joel la té més gran –on encabirem totes les joguines del nen?

Quan va tenir el germà convençut –encara no sé com-, VAN decidir que ho faríem.
De manera innocent, vaig pensar que es tractaria d’un: tu aquí, tu allà i apa! tira milles, però em vaig equivocar, la decisió implicava més coses:
Desmuntatge de prestatgeria en general, llits en particular i moviment de roba d’armaris.
Restauració de parets amb massilla –quina dèria a fer foradets amb els ditets a les parets que tenen els nenets...-, paper de vidre i més massilla. Ambdós sostres conformaven un univers inacabable d’estrelles, llunes i planetes enganxats, que alhora de desprendre’ls, s’enduien part de la vella pintura... he escrit pintura?
Sí, pintura.
-De quin color vols l’habitació, Joel?
-Vermella! -per què preguntes, Sergi...

Finalment quedem que serà blava, però d'un blau cel, que els mobles ja ho són prou de blaus. Compro la pintura amb el color ja preparat de fàbrica, una bona marca que garanteix una sola capa –menys feina!
Quan la Penélope comença a pintar, veiem que és el color que ha triat l’Ariadna: lila claret (fre de mà, cop de volant i xiscle de pneumàtics):
Quietaaaaar! Ara què fem? Canvi de plans... inesperat. Pintarem la de l’Ariadna amb aquesta i la del Joel amb un color més claret que aquest blau-cel-que-sembla-lila.

Amb dos pots d’Ocre suau em presento a casa i la meva dona diu que no, que ja hi anirà ella. Arriba amb gris clar que és... fosc.
Quan les coses es torcen i ja ho tens gairebé tot a punt, anar a comprar pintura i triar un color per tal que te’l facin és una pallissa, perquè sovint la pintura que et col·loquen és de pitjor qualitat –com va ser el cas- i així, capa a capa, l’habitació més petita es va menjar més de 10 quilos de pintura, quan a l’altra només li calgué la meitat!
Divendres, dissabte i finalment diumenge a la nit vaig acabar amb la pintura. Dilluns a buscar mobles, carregar-los i muntar-los i dimarts gairebé tot enllestit. A tot això, intenta fer vida normal i canvia l’hora als rellotges...
No cal dir que a les deu, màxim dos quarts d’onze del vespre me n’anava a dormir... ah! el blog? Sense esma per ni tan sols mirar-me’l.
Avui potser podré anar a dormir més tard amb el convenciment que hi ha canvis a les nostres vides –almenys les dels nostres fills- i una anhelada tornada a la normalitat.