Després d'uns mesos d'haver obert un compte al Facebook i de comprovar que tinc familiars i amics -que ja tenia- amb els que ja mantinc una certa relació habitual real, acabo de desactivar el compte per una qüestió molt simple: no entenc quin sentit té tot plegat.
Em treu hores de vida que necessito per altres labors i suposo que per als joves està bé, però n'estic cansat.
A més, si a això hi sumem que, segons sembla, pot ser perjudicial per a la salut dels amics que ja tens (donat que amb aquesta súper-mega-eina-de-contactes no et cal fer l'esforç de visitar-los), he decidit plegar perquè m'atabala. Almenys per un temps...
Demà em trobaré amb ma germana -la que em va ficar en aquest merder- i la veritat és que tinc ganes d'abraçar-la, fer-li dos petons i deixar que m'expliqui coses, parlar cara a cara de tot...
menys del Facebook.
Penjo una paròdia i una cançoneta.
8 comentaris:
Entenc la teva decisió. Em vaig obrir un compte a Facebook fa uns mesos... i no acabo de veure-li la gràcia. A més, vaig començar posant-hi molta info personal... que he retallat considerablement. Tothom hi cap, allà!: amics, coneguts, ex (amics/coneguts/amants/veïns...), familiars... Fa una mica de yuyu!
Sí Ferran, tampoc hem d'oblidar els "jefes" que de manera camuflada aprofiten per esbrinar què és el que provoca el baix rendiment general.
No, si això no és possible... has d'acceptar la gent com a amiga...
Espera que una noia de llarga cabellera i bones "condicions" (o un noi mig nu i amb abdominals marcats) vulguin ser amics vostres...
Es tracta de sumar amics. Tants amics tens, tant vals.
Com diuen: "Els amics són com les dents, has de raspallar només les que vulguis conservar". Ara per ara penso que, amb aquest sistema, massa gent pot quedar desdentegada...
suposo que com totes les eines, cal saber aprofitar-les i no deixar que sigui a l'inrevés. Jo, de moment, ja en tinc prou amb els blogs
Per això també ho he deixat, pel blog, Jesús.
Jo fa un mesos que hi soc. Té una part bona, perquè m'ha permès retrobar molta gent a qui havia perdut la pista, però de vegades penso que fins a quin punt els retrobo: sí, puc veure fotos de les seves vacances i potser saber on viuen i de què treballen, i ells poden saber de mi. Això és tot. També té una part dolenta, que explica molt bé en Ferran en el seu comentari. A més a més sempre tens dos o tres amics a facebook que son uns malalts de l'eina, i cada dia t'envien jocs, aplicacions, concursos, links i xorrades...
Això és el que atabala, Martí... i com vols quedar bé procures acceptar tot, però buf! Ja en tinc prou!
Ja fa dies que rebo mails de gent que conec invitant-me a que m'apunte. I realment passo, si algú vol saber alguna cosa de mi ja té los meus blogs. Ho trobo absurd de vegades tanta informació a la xarxa, no valdria més anar a pendre algo amb la persona interessada i coneixer-la una mica més?
Suposo que tot hi té cabuda, Bajoqueta, però jo no sóc d'eixe món, tot i que els que tenim blogs personals, en certa manera, ja ens exposem públicament.
No tinc clar perquè ho faig, però em sento bé i ho controlo al meu gust, ara escric, ara no. En canvi amb el facebook tens una gran quantitat d'inputs de diverses fonts i acabes fins els...
Publica un comentari a l'entrada