Sense ni adonar-me'n demà serà divendres i haurà passat una altra setmana amb un resultat d'escrits al blog pèssim.
No tinc excusa.
Ni la feina -que n'he tingut molta-, ni això del nou blogroll a la barra lateral que encara desconec perquè no puc afegir tots els blogs que vull, ni posar a disposició de qui vulgui fer-se seguidor declarat d'aquest blog, a banda de fer-me seguidor del blogs que ofereixen aquesta opció que trobo interessant, ni que em piquin els kiwis, ni res de res.
Reconec que tinc el cap en altres escriptures -que no són religioses- i no sóc capaç de concentrar-me en fer un post senzill. Em sembla que pateixo la síndrome del full en blanc... o més aviat, del cursor que fa pampallugues al monitor del davant mentre poso cara d'idiota amb la boca entreoberta i els ulls mig aclucats.
No vull escriure de política, per això ja hi ha gent prou preparada i parlar d'Obama, de la nova esperança que tanta gent hi té posada en ell, no és el que em toca fer a mi.
De l'empat del Barça i la derrota del Madrid, tres quarts del mateix.
Ah sí! La setmana va començar -si no recordo malament- amb el tema dels anagrames dels noms dels blogs, és a dir, agafar el nom del teu blog, ficar-lo lletra a lletra dins d'una coctelera i sacsejar amb força fins que en treus combinacions de diversos sabors. He estat tota la setmana pensant en fer un post al respecte, però ara és massa tard i no ho faré -estic cansat, per variar- per tant deixo algun dels anagrames que se'm van acudir una vegada i apa, ja he escrit per escriure, potser sense sentit...
No tinc excusa.
Ni la feina -que n'he tingut molta-, ni això del nou blogroll a la barra lateral que encara desconec perquè no puc afegir tots els blogs que vull, ni posar a disposició de qui vulgui fer-se seguidor declarat d'aquest blog, a banda de fer-me seguidor del blogs que ofereixen aquesta opció que trobo interessant, ni que em piquin els kiwis, ni res de res.
Reconec que tinc el cap en altres escriptures -que no són religioses- i no sóc capaç de concentrar-me en fer un post senzill. Em sembla que pateixo la síndrome del full en blanc... o més aviat, del cursor que fa pampallugues al monitor del davant mentre poso cara d'idiota amb la boca entreoberta i els ulls mig aclucats.
No vull escriure de política, per això ja hi ha gent prou preparada i parlar d'Obama, de la nova esperança que tanta gent hi té posada en ell, no és el que em toca fer a mi.
De l'empat del Barça i la derrota del Madrid, tres quarts del mateix.
Ah sí! La setmana va començar -si no recordo malament- amb el tema dels anagrames dels noms dels blogs, és a dir, agafar el nom del teu blog, ficar-lo lletra a lletra dins d'una coctelera i sacsejar amb força fins que en treus combinacions de diversos sabors. He estat tota la setmana pensant en fer un post al respecte, però ara és massa tard i no ho faré -estic cansat, per variar- per tant deixo algun dels anagrames que se'm van acudir una vegada i apa, ja he escrit per escriure, potser sense sentit...
Recito un poema del munt.
Ocult, un poema mentider.
Té un poder mental i comú.
Un petó mut en cel dormia.
Un trípode ocult em mena.
7 comentaris:
De vegades ja passa que no sabem que escriure, però a tu te perdonem que ens has regalat moltes paraules en tot el blog.
Un dia és un dia, però no deixes passar molts dies eh? ;)
Com diu bajoqueta, és una fase. Segurament, en moments que tenim moltes coses al cap i/o entre mans, costa més trobar la inspiració pel blog. Qüestió de baixar el ritme i esperar que tornin les musses!
Agraeixo els vostres comentaris, companys. Hi fa molt que tinguis el cap prou clar per escriure i, ara per ara, fa un mes que tinc el cap ocupat en escriure una altra coseta.
Em costa molt canviar xips, sóc home ;-)
Salut!
Sergi, l'exigència d'escriure te la imposes tu. Nosaltres llegirem amb avidesa allò que ens donis, sigui poc o sigui molt. :-)
Tens raó, Víctor, però de vegades no puc evitar pressionar-me. Una veu dins del cap em recorda que tinc el blog mal atès, a pesar que sap que tinc feina per una altra banda...
Potser és que un cop vaig llegir que com a mínim s'ha d'escriure tres cops per setmana per tenir el blog atès.
Salut company!
Sergi; No te exijas tanto a tí mismo. Cuando mas se piensa en hacer las cosas perfectas, mas tiempo pierdes en mejorar. Escribir es una terapia, por lo tanto se llega a un punto que tu mismo te frenas. ADELANTE !!! que tienes madera de la buena.
No puc evitar-ho, Maite, ja vaig néixer de color morat i exigint-me explicacions de per què tenia diverses voltes de cordó umbilical al coll...
Gràcies pels ànims!
Publica un comentari a l'entrada