dilluns, 10 de novembre de 2008

Torrades amb caliu

Hi va haver un temps en que la gent al poble tenia la porta de casa sempre oberta.

Per entrar a casa dels avis, una de tantes cases arrenglerades a peu de carrer, només havíem d’obrir la porta, alçar la veu per fer que la nostra salutació s’estengués pel llarg passadís i dirigir-nos al menjador.
Allà en un racó, l’avi Joan amb una forquilla a la mà, torrava una llesca de pa de pagès en la petita graella de l’estufa de butà. Li fèiem petons i preguntàvem per la iaia Rosa, llavors ens endinsàvem en l’escalfor de la cuina a través d’un esglaó gegantí i l'abraçàvem per fer-li també petons. L’avi, amb gest divertit i simpàtic, ens convidava a torrar pa. El meu germà i jo preníem una llesca i una forquilla cadascú i passàvem una bona estona contemplant el viu color taronja dels tres focs del davant. De vegades les mans ens cremaven de mantenir-les tan a prop de la nostra peculiar llar de foc i l’avi ens aconsellava que no ens hi acostéssim tant. Quan les torrades estaven tan a punt com els nostres estómacs, les regàvem amb un rajolinet d’oli d’oliva, un pessic de sal i ens les cruspíem.


Uns anys més tard vaig poder torrar-me una llesca de pa de pagès per esmorzar a la masia d’en Jordi T. del Collell. Davant d’una enorme llar de foc que tenien a la cuina, vaig clavar una forquilla a la llesca, vaig seure en una cadira i vaig apropar el pa a les flames. Contemplava el joc del foc, la vivesa taronja. Aquella escalfor al davant i la cremor a les mans em van fer deixar la torrada recolzada en la forquilla com un petit marc de fotos de sobretaula i em vaig fer enrere. Solitari en aquella cuina estranya, els records omplien el meu cap i em duien enrere cinc o sis anys al menjador i a l’estufa, al costat del meu avi. El trobava a faltar.

Hi va haver un temps en que la gent al poble tenia la porta de casa sempre oberta. Uns torraven en una estufa i d’altres en llars de foc. Hi va haver un temps que vaig trobar molt a faltar l’avi i un altre en el que vaig trobar molt a faltar el meu amic Jordi. Ara els imagino junts torrant pa allà on siguin.

No em sap greu compartir el meu avi amb un bon amic si pel mig hi ha tant caliu...

8 comentaris:

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola. T'he trobat a través de Té la Mà Maria i quan he entrat al teu bloc m'ha agradat. T'enllaçaré quan tingui un instant. M'agrada la reflexió que fas del teu avi i trobo que tens molta raó.
A mi també m'encantava passar estones amb ells (els dos avis) i de fet, m'he criat entre àvies i avis. He viscut una infantesa meravellosa amb ells, com explico en diversos posts del meu bloc.
Entra-hi quan vulguis, a veure si t'agrada.
Una salutació.

sergi m. ha dit...

Benvinguda Roser, celebro que t'agradi i no dubtis que et passaré a veure.
Gràcies pel comentari!

bajoqueta ha dit...

Osti quins records, jo també he viscut moments així. Llàstima que no tornaran, però podem fer-los realitat per als que venen darrera nostre.
Avui dia a vore qui té co... de tenir la porta oberta jajaja. No fa tant jo anava a un poble al Montsià, Masdenverge, i allí no fa tant encara tenien les portes obertes.
S'hauria de tornar una mica a això penso jo. Jo visco en un pis i no conec quasi ni qui viu al meu costat, vinc de poble i això ho trobo una mica fort. Tampoc cal ser íntims però saber que estàs allí per si necessiten algo.

sergi m. ha dit...

Ai Bajoqueta... El meu poble té ara uns quinze mil habitants, jo el recordo amb uns quatre mil i es coneixia gairebé tothom. Avui és impossible deixar una porta oberta, te la foten amb les frontises incloses ;-)

Lupe ha dit...

Sí, les torrades fetes a vora del foc, aquella olor que et quedava al jersei,...el caliu de la llar...

sergi m. ha dit...

En aquell temps mai ens preocupava l'olor al jersei ;-)

Lupe ha dit...

Era precissament l'olor el que m'agradava.

sergi m. ha dit...

Ah! Lupe, volia dir que com a casa els avis no hi havia llar de foc i torràvem a l'estufa, l'olor no era el què ens preocupava perquè era inexistent en el nostre cas, però tens raó que l'olor de llenya té el seu puntet...

Què hem fet els del PiT darrerament?