dimarts, 16 de desembre de 2008

Innocència

Post No Apte per a menors de vuit anys
(almenys pels que encara vulguin conservar la innocència)
Dissabte al matí, el meu fill de vuit anys m’ajudava a fer el llit.
Instants abans li ho havia demanat i ell havia posat alguna excusa per no ajudar-me com acostuma a passar en algunes ocasions.

-Pensa que els Reis ho veuen tot... –li vaig dir usant la frase més repetida d'altres anys per aquestes dates.
-Clar que ho veuen tot, si sou vosaltres!
Amb l’ànima als peus vaig estirar el llençol de la meva banda. Ja està... ja ha perdut la il·lusió... el nen es fa gran... -pensava. Em va venir al cap el vaixell màgic que va fer tres anys abans amb els estris que hi havia en un maletí de màgia que vam regalar a l'Ariadna. La màgia ara navegava rumb a les terres de Pastar Fang deixant al seu darrere una estela de silenci i tristor.


-I com ho saps tu això?
-Perquè ho sé. Us vaig veure l’any passat que entràveu regals.
-Però... potser és que els Reis van parar un moment a la porta i nosaltres entràvem els regals que ells ens donaven. A més... i el tió?
-Vosaltres li poseu els regals a sota, quan anem a escalfar els pals.
-I tot el menjar que li posem per atipar-lo?
-Us el mengeu vosaltres...
-Sí després de sopar, oi?
-No, s'ho menja la Tora...
-Això no pot ser, perquè la Tora no ha passat encara cap Nadal amb nosaltres, aquest serà el primer...
-Doncs la Nuska, li donàveu a la Nuska!
-A la Nuska no li agradava la fruita! I què me’n dius del ratoncito Pérez? (Jo era dels angelets per tradició familiar, però aquí van guanyar la partida les arrels castellanes de la meva dona i que jo no estic gaire per angelets)
-Ha! Un ratolí no pot carregar un regal així de gran! –diu separant les mans uns quaranta centímetres. (Ja vaig advertir la meva dona que no havíem de fugir de la tradició... unes monedes noves ja anaven bé per ficar-les sota del coixí).

Era la nostra última esperança, la innocència en estat pur davant dels nostres nassos que s’esvaïa com si res... i ara, caurem en el materialisme més banal, el càlcul del preu de les joguines i de la felicitat, la barreja de sentiments d’orgull i frustració que ataca de sobte a qui descobreix el truc que el mag li fa davant dels ulls.

Ara haurem d’utilitzar la imaginació per sorprendre, haurem de gaudir del Nadal amb el convenciment que dins de cada membre de la família hi haurà un follet trapella que trobarà una nova manera de celebrar les festes... almenys aquest és el meu desig.

9 comentaris:

bajoqueta ha dit...

A mi m'ho va dir ma iaia un any per què se pensava que ja ho sabia. Jo veia coses estranyes per un any més hagués aguantat. Crec que va ser una de les decepcions més grans de la meua vida. Però de totes formes poder passar estes dates junts amb la familia també se valora després. Lo que potser hi ha uns anys de decepció...

sergi m. ha dit...

De moment ho sap, però juga i es mou entre dues aigües...
Personalment, vaig ser el primer de casa (exceptuant els pares, he he) de saber-ho i m'ho vaig passar molt bé preparant amb els pares tota la paradeta.
En el cas del meu fill, és l'últim mico de casa ;-)

Jordi ha dit...

Aquest és un moment clau a la vida de tots. Segurament, tots recordem aquell moment dolorós on el món real es va fer present, relegant la màgia al racó de les il·lusions perdudes.
Jo ja estic patint per la meva (en té 7), perquè segurament aquest serà el darrer any :-(

Per cert: com pot colar això del tió?? Els Reis, passi, perquè venen d'orient i tota la pesca, però un tió... cagant...
En fi.

Felicitats novament pel post, Sergi. Tots ens hi sentim identificats en més o menys mesura en aquestes petites històries que expliques tant bé.

sergi m. ha dit...

Jordi, m'estàs dient que no feu cagar el tió vosaltres?
Bé, a casa (com vaig explicar en un dels primers posts del blog) vaig intentar modificar la tradició per evitar el foment d'actes violents per part dels nens.
Innocència pura. Si ho proves quan són petits cola segur, potser no colarà ara amb set, penso.

Gràcies per participar amb els teus comentaris, em sento afalagat.

sergi m. ha dit...

Per cert, m'oblidava de posar l'enllaç al post que he citat referent a...
El tió de casa

Salut!

Ferran ha dit...

Un post maco i trist alhora, Sergi. Com ja s'ha dit, un dels moments "durillos", com a nano, és saber que tota aquella màgia... era mentida. Sí, segur que és una de les primeres passes cap a la vida adulta.

Bones Festes, amb o sense Reis!, i sort pel dos-mil nou!

sergi m. ha dit...

Gràcies Ferran, bones festes per tu també!

Jordi ha dit...

Sí, és clar, que fem cagar el tió!!
Però el que no entenc és que aquella boca pintada, el coneixement que a aquesta edat tenen ja de la naturalesa de les coses, objectes i éssers vius, tot això no els faci arrufar més el nas. O si ho fan, és que no ho diuen per tal de seguir amb el joc fins que ja és poc sostenible (en un sentit gnoseològic, no ecològic, hehe).
Una abraçada

sergi m. ha dit...

Jordi: Deu ser la màgia...

Al tió de casa li vaig esculpir jo mateix la boca i els ulls quan la meva filla tenia tres anys i em va ajudar, ja va veure que allò ho feia jo, però hi comptava molt la innocència i creure en allò que els pares li dèiem.
Amb set anys és diferent com bé dius, suposo que segueixen el joc, però s'ho qüestionen de tant en tant.

Se'm feia estrany que no féssiu cagar el tió ;-)

Què hem fet els del PiT darrerament?