Personatges

Escriptori de l'habitació de l'Hotel de Mèxic on vaig passar unes bones hores.

Des de fa un parell de mesos aproximadament... i nou dies, per ser més exactes, que cada matí em desperta un munt de gent.

No vull dir que tingui la Coral de Sant Jordi als peus del llit entonant el Virolai, ja que la meva dona els hagués escaldat a cubellades... té molt mal humor quan té son. Ni que a la finestra de l’habitació vingui cada matí una tuna sencera d’estudiants barbats que pentinen més canes que jo (que les tinc amagades...), donat que haguessin marxat amb els clavelitos entre les cames, però pel darrere. Afortunadament, tampoc em refereixo a una camarilla de paletes carregats amb maces i escarpes i moltes ganes de cremar adrenalina contra una paret qualsevol dels nostres veïns... Hauríeu d’haver vist la cara que va posar l’amic Pedro quan va venir fa un parell d’anys a reformar la cuina de casa i li vaig dir que el marbre i els mobles vells anaven a la deixalleria... li van brillar els ulls i crec que fins i tot va col·locar la llengua doblegada entre les incisives superiors i les inferiors abans de donar el primer cop de maça a l’antiga taula...

No és res de tot això, no, em refereixo al moment en què el meu cervell comença a treballar (com diu?) molt abans que el meu cos tingui esma de seguir-lo en l’esforç. És en aquell moment (i no altre) que personatges diversos venen d’un en un o en parella a dir-me bon dia. Reclamen que els pari l’atenció que es mereixen, ja que en sóc el responsable directe de les seves vides i del seu destí (és culpa d’un servidor que “mea culpes” per tot arreu... i no es pot estar quiet ni quan dorm).

Tots volen saber què els passarà en un futur i no els ho puc dir, perquè és un secret que s’ha de mantenir fins el final (què carai!). Que si ho expliques a un i se’n va de la llengua perd la gràcia i avui en dia amb això de l’Internet... De vegades apareix algun personatge de la segona part i de la tercera, fins i tot un de la part final que es deixa veure, impacient, però haig de demanar-los a tots paciència, que tot vindrà, que cadascú tindrà el seu moment. És llavors quan un d’ells deixa anar la frase, la idea i... òndia noi, no et podies esperar?

M’assec al llit, em calço els mitjons i em poso les ulleres sense saber quina hora és. Com sé que no em deixarà dormir més em disposo a llevar-me definitivament malgrat que és d’hora i el rellotge del lavabo m’ho confirma: tres quarts de sis (Coll...ns!). Bé d’aquí a no res seran les sis... hi ha molta gent que es lleva a les sis, oi? Doncs apa, a escriure la idea abans no s’esborri entre lleganyes... si us plau... tingueu paciència.

He dit paciència? Ah sí! Doncs això... que m’he ficat de peus a la galleda i no hi ha porta de sortida, sort que l’aigua era calenta. El cap em bull sota una tempesta d’idees i ara mateix, a una mica més de quinze dies de complir el primer any de blog, estic escrivint més que mai... però no pel blog.

Em sap greu, però és que m’ho estic passant tan bé...