dilluns, 15 de desembre del 2008

Personatges

Escriptori de l'habitació de l'Hotel de Mèxic on vaig passar unes bones hores.

Des de fa un parell de mesos aproximadament... i nou dies, per ser més exactes, que cada matí em desperta un munt de gent.

No vull dir que tingui la Coral de Sant Jordi als peus del llit entonant el Virolai, ja que la meva dona els hagués escaldat a cubellades... té molt mal humor quan té son. Ni que a la finestra de l’habitació vingui cada matí una tuna sencera d’estudiants barbats que pentinen més canes que jo (que les tinc amagades...), donat que haguessin marxat amb els clavelitos entre les cames, però pel darrere. Afortunadament, tampoc em refereixo a una camarilla de paletes carregats amb maces i escarpes i moltes ganes de cremar adrenalina contra una paret qualsevol dels nostres veïns... Hauríeu d’haver vist la cara que va posar l’amic Pedro quan va venir fa un parell d’anys a reformar la cuina de casa i li vaig dir que el marbre i els mobles vells anaven a la deixalleria... li van brillar els ulls i crec que fins i tot va col·locar la llengua doblegada entre les incisives superiors i les inferiors abans de donar el primer cop de maça a l’antiga taula...
No és res de tot això, no, em refereixo al moment en què el meu cervell comença a treballar (com diu?) molt abans que el meu cos tingui esma de seguir-lo en l’esforç. És en aquell moment (i no altre) que personatges diversos venen d’un en un o en parella a dir-me bon dia. Reclamen que els pari l’atenció que es mereixen, ja que en sóc el responsable directe de les seves vides i del seu destí (és culpa d’un servidor que “mea culpes” per tot arreu... i no es pot estar quiet ni quan dorm).
Tots volen saber què els passarà en un futur i no els ho puc dir, perquè és un secret que s’ha de mantenir fins el final (què carai!). Que si ho expliques a un i se’n va de la llengua perd la gràcia i avui en dia amb això de l’Internet... De vegades apareix algun personatge de la segona part i de la tercera, fins i tot un de la part final que es deixa veure, impacient, però haig de demanar-los a tots paciència, que tot vindrà, que cadascú tindrà el seu moment. És llavors quan un d’ells deixa anar la frase, la idea i... òndia noi, no et podies esperar?
M’assec al llit, em calço els mitjons i em poso les ulleres sense saber quina hora és. Com sé que no em deixarà dormir més em disposo a llevar-me definitivament malgrat que és d’hora i el rellotge del lavabo m’ho confirma: tres quarts de sis (Coll...ns!). Bé d’aquí a no res seran les sis... hi ha molta gent que es lleva a les sis, oi? Doncs apa, a escriure la idea abans no s’esborri entre lleganyes... si us plau... tingueu paciència.

He dit paciència? Ah sí! Doncs això... que m’he ficat de peus a la galleda i no hi ha porta de sortida, sort que l’aigua era calenta. El cap em bull sota una tempesta d’idees i ara mateix, a una mica més de quinze dies de complir el primer any de blog, estic escrivint més que mai... però no pel blog.

Em sap greu, però és que m’ho estic passant tan bé...

9 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

D'aquesta manera mai estaràs sol. És difícil dominar aquesta impaciència dels personatges

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Sergi, és fantàstic això que dius! Tindrem paciència per veure què en surt de tot això.

Els del PiT ha dit...

Veig que m'entens, Jesús, potser és que et passa el mateix...
Et regalo una cara del món ;-) Ah! Que aquesta no val? Bé, ja te n'enviaré alguna per correu.

És fantàstic que ho trobis fantàstic, Víctor... en coneixes cap d'editor? Potser hauré d'anar a trucar algunes portes d'aquí a uns mesos.

Salut als dos, companys.

Anònim ha dit...

Sergi, ens tens a tots neguitosos. Crec que entre tots et perdonem que, enlloc de veure un nou article cada dia en tinguem només un o dos per setmana, si a canvi ens poses en ordre a tots aquests personatges que no et deixen dormir. No sé si serà fàcil trobar editors, però compradors del llibre t'asseguro que aquí mateix en trobaras uns quants!

Els del PiT ha dit...

Gràcies Martí pels teus ànims!
De tota manera, vendre una novel·la a casa teva, amb la dona que tens... no és una tasca difícil, de ben segur que serà més complicat trobar editor.

De fet, comentaris com els teus són els que em van empènyer a prendre el repte, vull dir ficar-me de peus a la galleda. Tu en seràs un dels culpables... per omplir-la d'aigua calentona, però et confesso (ja que això no ho llegirà ningú) que en Víctor va ser qui va posar la galleda als meus peus ;-)
Salut!

PD:
Aclariment obligat: La Natàlia, que és la dona citada anteriorment, és una lectora compulsiva i compradora abnegada.
-Com dius? Jo també t'estimo, Natàlia ;-)

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Quina responsabilitat!! I quin honor el dia que ho puguem veure.

Sergi, el gran culpable ets tu, que tens fusta de contador d'històries.

Els del PiT ha dit...

Oh! Vaja... veig que en Martí no sap guardar secrets :-S
M'ho hauria d'haver pensat això abans d'escriure-ho a la caixeta de comentaris, he he he.

Ara va de debò, Víctor:
Coneixent una "micona" la teva rectitud i meticulositat en tot el que fas, és per mi un gran honor rebre aquestes floretes.
Gràcies.

Per cert, el primer damnificat d'aquesta decisió serà la versió en castellà del meu blog, ja que em treu massa temps i al cap i a la fi, la majoria de visites venen cercant altres coses.
Ara que penso que m'havia marcat com a fita fer-ne la versió en anglès abans de final d'any...
Who knows, maybe someday.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Sergi, que el Martí no m'ha dit res. Martí... quan fa que no ens veiem... Ufff... tant de temps com porten rovellant-se les nostres guitarres. :-)

Intuíció i tafanejar comentaris, hehehe. ;-)

Els del PiT ha dit...

Només era una ironia.
Ja que parles de la guitarra del Martí, ét diré que les cordes rovellades no ho estan, me la va deixar fa un parell de dissabtes per fer de "mariachi" en la festa d'aniversari (com no...) d'una amiga que feia els 40 i vaig recordar que des del mes d'abril no havia tocat. Encara em fa mal el tou del dit del mig de la mà esquerra. Rovellat, rovellat: jo mateix (millor el piano).

Res, tafanejant per aquí...

Què hem fet els del PiT darrerament?