Solució al 100è joc literari d’en Tibau

Si ets un “visitant o visitanta naranja” del tipus: “Correcaminos-vinc-només-per-saber-la-solució-i-me-les-piro”, aquesta era: “Et Donaré La Terra” de Chufo Lloréns.

Apa! Ja no cal que et quedis ni que llegeixis més i gràcies per la vis...

"Miiic, miiic!!! Pinyaaaauuuuxxxx..."

—Adéu, adéu! Quines presses...
—Com ets nano... Aquest correcaminos potser és que encara pateix les seqüeles que el 100è joc ha deixat en la Catosfera...
—Home avi, si a aquestes seqüeles que diu li afegeix que ens han tret una hora, potser és que el correcaminos espera poder recuperar-la, no creu?
—Crec, crec, hi hi hi...

Lectores i lectors,
lectoretes i lectorets que us heu quedat, gràcies:

Estic convençut que tothom i totadona que ha passat pel PiT amb la sana intenció d’afegir una nova captura a la llista d’encerts del joc, ho ha aconseguit (val a dir que ho posàrem força “difàcil” (com diria la petita Clàudia, o dos cops fàcil, com diria l’avi...).

—És que és tremenda la petita, hi hi hi...

A banda de provocar una riuada de visites que inundà tots els blogs participants (riu-te’n de l’Amazones i el seu cabdal), l’esperit del joc era fer anar d’escorcoll (per no dir cul) a tot bitxo que respira i sa mare, Google amunt i Google avall (tret de comptades excepcions d'altíssim nivell, és clar...). Copia, enganxa, busca, arraaaan... Busca, busca, quieta, seu i jaaaaaau!!! Però si fins i tot n’hi va haver que tingueren temps de deixar comentaris! Me'n faig creus...
—No te’n facis tantes de creus, que nosaltres també ho vam fer, però en blogs coneguts i per no ser mal educats, hi hi hi...
—Té raó, avi, però nosaltres som dos, eh?
—Ah! Aleeeerta! Hi hi hi...

Aconsellats per la crida d’en Jesús als col·laboradors de no passar-nos amb la tria i fer-ho fàcil, caiguérem en la innocència més absoluta i ni tan sols se’ns va acudir fer el que després faríem a cada nou repte que trobàvem: Googlejar el paràgraf inicial del llibre triat...

D’haver-ho fet, ens haguéssim estalviat una pista interessant:

L’elaboració d’un anagrama amb el títol i el nom de l’autor (que va fer l’avi tot sol...) i li causà gran sorpresa (la mateixa que a alguns amics del PiT). La joia i la brillantor d’ulls de l’avi era digna de ser fotografiada (clar que a mi em va fer gràcia fins que vaig demanar-li el significat de la paraula clatellorrot i ell, en comptes d’explicar-ho me’n va fer la demostració...)

Com en Jesús ens ha convidat a expressar en aquest escrit coses com l’experiència viscuda, les visites rebudes, etc diré que:

—Ha estat divertit, addictiu, emocionant, flipant i enriquidor...
—Nano, nano, no ho diguis molt alt això... A veure si et sentirà un camell mafiós despistat i es voldrà apropiar de substàncies estranyes... Que la cosa era cultural, tu!
—No digui bajanades, avi! Al PiT hem notat un increment d’amics que s'ha traduït en alguna nova companyonia. Au avi! Parli vostè també de l’experiència i les visites que hem rebut, que jo me’n vaig a fer un cafè...
—Molt bé, vés tranquil...

De l’experiència diré que em va sorprendre no encertar el llibre de bajoqueta per culpa del nano. Va veure la foto d’unes galetes, la d’un llop i la d'una lloba anglesa, va relacionar llop - Mr. Mean - anglès - wolf i la foto de l’actor que va fer de Serrallonga, el bandoler... M’ho va fer buscar i vaig trobar que algú anomenat Gita Wolf tenia un llibre de títol: “Noséquè del Bandoler” i ell va interpretar que a Tarragona, de les galetes en diuen gites (el molt beneit!), quan tothom i totadona sap que allà en diuen Galetetes Marie...

De les visites rebudes, ara hauré de fer memòria, però des que va començar el joc, sí, per l’aniversari del nano van veniiiir...

La mare del nano, el seu germà, la seva cunyada i el seu nebodet Jan de tres anyets...

El carter ha passat unes dues vegades, però curiosament només una va trucar el timbre...

Ah! També han vingut aquest cap de setmana els sogres del nano i un altre cop la mare amb un xai al forn amb patates i ceba per sucar pa i llepar-se les ungles, els repelons, els dits i el canell (rellotge inclòs...).

I ara mateix no recordo qui més, però ja em perdonareu... Ara vaig a canviar l’aigua del canari i li afegiré una fulla d’enciam...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...