dissabte, 16 de maig de 2009

Carta d'amor

Dorothy Elisabeth Warrimore
600 Desperate Street
Wherethehell UK


Estimada Dorothy:

T’escric aquesta carta amb el desig que quan l’obris ompli la teva cambra dels aromes primaverals que conté mesclats amb l’amor que sento per tu. El record de les teves carícies tendres sobre la meva pell rosada no em deixa dormir i compto les hores que passo sense tu. Somnio amb el nostre retrobament perquè la meva ànima nua i esquinçada vagareja sense rumb en un mar encabritat de solitud. En aquest sobre perfumat viatja el meu cor entre cotons de sucre acompanyat pel batec de les meves il•lusions. Amor meu, aquesta tarda he estat a la plaça i he dibuixat un cor damunt la pell del fanal, testimoni silenciós de la nostra passió desfermada. En un costat les meves inicials i en l’altre les teves, per sempre. Allà, en el mateix racó on els nostres llavis es besaren per primer cop a foc lent i sota la llum de taronges artificials, ha quedat segellat el testimoniatge dels nostres sentiments.

Primer i únic petó caçat pels teus llavis, el mateix que em crema per dins i em fa oblidar la festa que hi havia al nostre voltant. El teu desmai sobtat, la teva embriaguesa, l’ambulància que se t’endugué i, fins i tot, els ulls aterrits del teu pare clavats en els meus mentre la teva mare m’acusava amb el dit. Jo no podia imaginar que anaves tan malament com deien els teus amics i sé que el teu petó no fou per aquest motiu, sinó perquè realment m’estimes.

Estem fets l’un per l’altre estimada Dorothy, sóc un expert interpretant els senyals que el destí ens té preparats, ja m’ho va dir el meu pare just abans d’abandonar-me dins la gàbia de les lleones en zel d’un circ búlgar amb un parell de bistecs russos a les mans: Allò que no et mata, t’enforteix —em va dir—, interpreta els senyals fill meu... I ho vaig fer, vaig interpretar a la perfecció el número de la puça saltadora de triples salts mortals —mai millor dit, era mort o mort. Vaig combinar aquest número amb el de la paparra albina enganxada als barrots del sostre de la gàbia fins que se’n va adonar el domador, un romanès de mostatxo enorme (si el comparem amb l’entrecuix que se li endevinava sota les malles blanques cenyides) i em va salvar d'una mort segura.

Quan ens veiem ja t’explicaré més històries de la meva vida, ara esperaré notícies teves amb el clar convenciment de que tu i jo, Dorothy, estem predestinats...



















PS: M’hagués agradat incloure al sobre perfumat la fotografia que he fet del fanal, però no hi cabia de tantes coses que hi havia, espero que te la podré mostrar aviat en persona. Compto amb delit les hores que manquen fins que torni a veure els teus ulls glaucs de to verdós.

Howard Orson Lewis-Amilton





* * *






Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Aquesta història no pot acabar bé mai de la vida. Està clar que ell, fent honor al seu nom, li diu Hola. Però ella li contesta, de la mateixa manera: Dew!

zel ha dit...

Jejejeje, no sé si prendre'm la carta seriosament, o quedar-me amb l'aventura onírica de la puça saltadora i l'entrecuix del... vaja, que me'n vaig d'olla, ara...

En fi, família, que feia dies que no venia a Quisapon, però ja sabeu que no és per voluntat, espero delerosa l'estiu, no pas per perdre de vista els nens, que no, però sí per poder visitar a diari els meus estimats amics, que us enyoro, cony!!!!

P-CFACSBC2V ha dit...

Era savi, el seu pare, malgrat haver-lo abandonat a la gàbia de lleones en zel.

Cèlia ha dit...

És que la foto no fa gaire joc amb la moqueta! (vull dir amb la carta d'amor), el cor està tan destarotat!

Mon ha dit...

M'agradaria ser la pell del fanal.

Es preciós. M'encanta el joc de les senyals tot i que aquestes, tal com expresses, sempre han d'anar unides a un altre cor...

;)

Per sort, entre tanta gent. Tu ets un.

Patrícia Montañés ha dit...

mmmhh he trobat el principi tan empalagós.. jajaja espero no rebre mai una cara així un petonet PiT

Cesc ha dit...

Que maco eh nanos... esteu tendres? és de les coses més serioses que he llegit i ho he fet amb atenció... felicitats als dos que els dos feu feina :)

Jordi ha dit...

Aquest Amilton no serà també de color i correrà amb cotxes esportius, no? Avui m'he posat molt tendre, massa i tot... Què maques que són les cartes d'amor... impossible!

Els del PiT ha dit...

XeXu:
Totalment d’acord, és un il•lús aquest paio...
;-)

Perdoneu...
Gooooooool de l’Eto’o al minut nou i de cap al Mallorca!

zel:
De seriós poca coseta per aquí, però pren el què vulguis, que convido jo...
Nosaltres t’enyorem també, però el què és important és important, i Quissapon, com el cel, pot esperar.
;-)

P-CFACSBC2V:
Savi, savi, amb un fill així...
;-)

Cèlia:
Tan destarotat com he quedat jo llegint això de la moqueta/carta d’amor... Potser necessitaré fer una visita al diccionari...
;-)

Mon:
Canvi d’imatge!
Gràcies noia, no tinc paraules, però potser la meva dona sí en tingui alguna... (Li diré que, segons tu, sóc un fanal)
;-)

Patricia:
Tan empalagós... que no he pogut continuar llegint?
Aixxx que poc romàntica...
Un petó del PiT.
;-)

Cesc:
Sí noi, és que quan ens hi posem...
;-)

Jordi:
Una mica inspirat en ell, potser. Senyor Tendre!
;-)

Mireia ha dit...

Je, je, és difícil saber quan va de debò i quan no!

Ma-Poc ha dit...

hehe molt bona la carta i gràcies pel nou enllaç a través dels ulls glaucs :)!
Dew (vull dir, Ma-Poc ;) )

Els del PiT ha dit...

Mireia:
Aquest blog és estrictament seriós 100%, no sé què et fa dubtar...
;-)

Ma-Poc:
Noi, vaig pensar que què millor que enllaçar la teva explicació?
Dew!
;-)

Què hem fet els del PiT darrerament?