Carta d'amor

Dorothy Elisabeth Warrimore

600 Desperate Street
Wherethehell UK

Estimada Dorothy:

T’escric aquesta carta amb el desig que quan l’obris ompli la teva cambra dels aromes primaverals que conté mesclats amb l’amor que sento per tu. El record de les teves carícies tendres sobre la meva pell rosada no em deixa dormir i compto les hores que passo sense tu. Somnio amb el nostre retrobament perquè la meva ànima nua i esquinçada vagareja sense rumb en un mar encabritat de solitud. En aquest sobre perfumat viatja el meu cor entre cotons de sucre acompanyat pel batec de les meves il•lusions. Amor meu, aquesta tarda he estat a la plaça i he dibuixat un cor damunt la pell del fanal, testimoni silenciós de la nostra passió desfermada. En un costat les meves inicials i en l’altre les teves, per sempre. Allà, en el mateix racó on els nostres llavis es besaren per primer cop a foc lent i sota la llum de taronges artificials, ha quedat segellat el testimoniatge dels nostres sentiments.

Primer i únic petó caçat pels teus llavis, el mateix que em crema per dins i em fa oblidar la festa que hi havia al nostre voltant. El teu desmai sobtat, la teva embriaguesa, l’ambulància que se t’endugué i, fins i tot, els ulls aterrits del teu pare clavats en els meus mentre la teva mare m’acusava amb el dit. Jo no podia imaginar que anaves tan malament com deien els teus amics i sé que el teu petó no fou per aquest motiu, sinó perquè realment m’estimes.

Estem fets l’un per l’altre estimada Dorothy, sóc un expert interpretant els senyals que el destí ens té preparats, ja m’ho va dir el meu pare just abans d’abandonar-me dins la gàbia de les lleones en zel d’un circ búlgar amb un parell de bistecs russos a les mans: Allò que no et mata, t’enforteix —em va dir—, interpreta els senyals fill meu... I ho vaig fer, vaig interpretar a la perfecció el número de la puça saltadora de triples salts mortals —mai millor dit, era mort o mort. Vaig combinar aquest número amb el de la paparra albina enganxada als barrots del sostre de la gàbia fins que se’n va adonar el domador, un romanès de mostatxo enorme (si el comparem amb l’entrecuix que se li endevinava sota les malles blanques cenyides) i em va salvar d'una mort segura.

Quan ens veiem ja t’explicaré més històries de la meva vida, ara esperaré notícies teves amb el clar convenciment de que tu i jo, Dorothy, estem predestinats...



















PS: M’hagués agradat incloure al sobre perfumat la fotografia que he fet del fanal, però no hi cabia de tantes coses que hi havia, espero que te la podré mostrar aviat en persona. Compto amb delit les hores que manquen fins que torni a veure els teus ulls glaucs de to verdós.

Howard Orson Lewis-Amilton

* * *

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...