Els homes que no estimaven els mosquits i somiaven libèl·lules albines

Quissapon, dissabte 5 de setembre

16:22h.
Després de dinar els, ja típics, espagueti a la carbonara de rigor i costum (aclareixo que aquell dissabte en qüestió eren tallarines per un error de compra sense importància de la meva estimada i adorada esposa), la família sencera es dispersa per l’interior de la casa amb la noble intenció de fer la digestió de la manera més apropiada. Jo em quedo en plena solitud a l’exterior: sota el porxo i damunt del balancí, amb el llibre de l’abductor Zusak entre les mans. Bé, solitud a mitges, l’avi fa la migdiada assegut a taula adoptant la postura del Pensador de Rodin amb la boca oberta...

17:12h.
Es dóna la casualitat que llegeixo un paràgraf on un dels personatges es grata la cama i m’adono que jo estic fent el mateix... Ui! Si sembla que m’hagi picat un mosquit! Uui! Què és això que tinc a l’altra cama? Una mosca collonera? No! Pflaaaxx! Cop sec de llibre, però suau, per evitar estampar-me un tatuatge fastigós a la cama. L’he enxampat! Un mosquit malparit que començava a xuclar. Ha quedat estabornit al costat d’una taca de sang —la meva pròpia sang enclastada al llibre!—, encara belluga alguna poteta... poteta negra, val a dir, riu-te’n dels pernils de Jabu... però, coi —em dic— si aquest mosquit és tot ell ben negre! Bé, té unes marques blanques a les potetes i... i al cos...

Iiiiiiiaaaaaaiiiiiiiaaaaaaah! L’avi es sobresalta, es disparen les alarmes i, amb elles, la paraula més temuda d’aquest estiu al Vallès sencer després de CRISI:

MOSQUITTIGREEEEE!!! —l’avi em mira esglaiat com si tingués el mateix dimoni al davant i les dentadures postisses li volen sortir per la boca.

—Ai, ai, ai! Que m’ha picat un MOSQUITTIGREACASAMEEEVAAA!!!
—Ònfia nano... m’haf esfantat! —esbossa el iaio mentre torna les dents a lloc.
—De res ha servit: buidar els platets amb aigua dels testos cada setmana per tal que no quedés aigua estancada enlloc; ni posar un tigre de peluix a l’ampit d’una finestra; ni deixar de menjar Tigretons; ni resar al sant de Malàisia cada vespre: San Dokanito de mi vida, tú eres tigre como yo, por eso te quiero tanto y te doy mi corazón...
—De res serveix això si els veïns no ho fan, nano! Hi hi hi... —exclama el iaio eixugant-se amb un mocador de fil.
—Miri, miri quin parell de picades!
—Caram! Si estan l’una al costat de l’altra.
—Sí oi? Semblen les gepes d’un camell albí!
—Apa nano, que n’ets d’exagerat! Pinyolets d’oliva, potser...
—Ràpid avi! —dic sense pensar que això són dos termes antagònics— Busqui al google un antídot abans que em mori...
—Què vols saber? Que a més de xuclar sang són uns mandrosos aquests? No veus que no s’ha mogut gaire per tornar a xuclar?
—Faci això que li dic, home, i deixi’s de romanços! Jo mentrestant faré una foto del bitxo per immortalitzar-lo...
—Immortalitzar-lo?!? Però si ja és ben mort aquest! Hi hi hi...

17:22h.

—Què?!?
—Res nano, el google ens mostra aquesta foto semblant a la teva, però ben enfocada, hi hi hi...

I la viquipèdia diu unes quantes cosetes que et resumiré amb llenguatge planer per no atabalar-te:
1.- El bitxo pica a tot hora, és a dir, sense horari aparent.
—A pastar fang allò d’en Serrat de “por la tarde los mosquitooooos...”
2.- El bitxo és difícil d’enxampar perquè és molt hàbil a l’hora d’escapar.
—Tan hàbil no, eh?
3.- El bitxo en realitat es una bitxa.
—Culleres! És clar avi! Les que piquen són les femelles!
—No et fiquis amb elles, nano, ho fan per donar de menjar!
—Doncs vostè parla de la mosquita aquesta com si es tractés d’una padrina que es deixa caure a totes les celebracions amb tiberi que es fan arreu!
—És el que hi ha nano, no m’ho invento jo això, hi hi... mira, mira... aquí diu que els seus principals enemics són les libèl·lules...
—Aah! Gran cosa aquesta... però, què diu més? Em moriré?
—Sí nano, irremeiablement... la mort és l’única cosa de la que podem estar segurs a la vida, eh?
—Em refereixo a si em puc morir per la picada doble de tipus pinyols d’oliva, home!
—Ah! No ho crec nano, a menys que la tigressa fos tan gran com la de la foto d’aquí:

Si t’hagués “picat” aquesta no t’hauries d’amoïnar per les gepes de camell albí a la cama, oi? Hi hi hi...

17:42h.

Epíleg per arrodonir la llargada del POST (Publicat Original Sense Traça)

L’After Bite m’alleujà el dolor inexistent... o potser ho va fer el fet d’haver buscat una càmera i haver disparat cinquanta-dues vegades —sense èxit amb el focus— per poder il·lustrar aquesta parida de manera fidel.

Vaig apuntar l’avi a un curs accelerat a distància d’ensinistrador, també a distància, de libèl·lules albines... es veu que les molt malparides no es deixen tocar —em va aclarir el mateix avi Gres disfressat d’Angel Cristo.

Les restes mortals de la bitxa reposaran per sempre al capdamunt de la pàgina 103 del llibre “The Book Thief” (La Lladre de Llibres) de Markus Zusak (llibre que mai deixaré abandonat enlloc a l’estil bookcrossing per un motiu evident: conté restes del meu ADN al costat del fèretre i no voldria que el meu ADN caigués en mans de desaprensius).

Les despulles de la mosquita tigressa romanen sota d’una coberta de cinta adhesiva transparent (per no dir Celo) amb l’epitafi:

Aedes Stegomyia Albopictus

The Blood Thief (La Lladre de Sang)

i les dates de naixement i defunció de rigor:

QSQ* / 9 / 2009 - 5 / 9 / 2009

RIP**

*Qui Sap Quan
**Rosteix-te a l’Infern Pècora!

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...