L'home que havia perdut la noció del temps mentre era abduït

Quiss pon, hor de remen r tecles, o ixò diuen... (Per cert, on redimonis és l tecl que busco?!?
—Aquí és nano! La veus ara?!?
—Aah! Gràcies avi Gres! No la trobava aquesta, tan amagadeta a l’esquerra...

Abans de començar a formar paraules amb les diferents lletres que el teclat m’ofereix i que aquestes, soletes i plegades, vagin formant oracions amb cert sentit per ésser transmeses i publicades, demanaré públicament disculpes pel silenci i la deixadesa mostrades al PiT aquest darrer mes. Mentrestant aprofitaré per acostumar novament els meus ditets de dona al noble art del tecleig...

AVÍS A NAVEGANTS:
Aquest escrit pot ser llegit de dues maneres, tan bona serà l’una com l’altra, i són les següents:

1) Tothom i totadona que passi amb presses per aquí a saludar (o a tafanejar) i sigui del tipus: “és que tinc l’olla a la banyera i el nen al foc” (cosa que a pocs dies de començar les escoles no serà gens d’estranyar), que no s’espanti, l’escrit/post acaba de seguida, just quan s’acabi el compte enrere que va després d'aquest paràgraf trobarà el comiat de l'avi i tres estrelles Michelon, llavors haurà de tancar el PiT... i el foc, en el cas que la carn agradi més aviat al punt o volt-i-volta-tirant-a-crua.

3... 2... 1... 0!

—Fins la propera i moltes gràcies per venir! Hi hi hi...

* * *

2) Com no hi haurà un examen al final de l’escrit per comprovar que els que us heu quedat continuareu llegint fins que s’acabi aquesta ximpleria o fins que la carn quedi tan feta com una sola de xiruca nova, també us donem les gràcies, però bàsicament per la vostra paciència.

* * *

Lectores i lectors que llegireu això immersos en la peresa pròpia que representa la tornada a la normalitat:

—Quina mandra que fa haver de tornar a la normalitat quan ja t’has acostumat a l’anormalitat, oi nano?
—No cal que ho juri, avi... ja fa un temps que no escric gaire res per aquí...
—Ni per allà, eh?
—Ni per allà, ni per allà... però és que a l’estiu s’engega la “part lectora” que habita en mi i la “part escriptora” queda relegada a la segona posició.
—Entre altres coses, oi? Si ni tan sols vas dir adéu...
—Miri qui parla!
—Què dius sapastre! Almenys jo vaig enviar una postal i un conte pel blog de la bajoqueta, però això teu no té perdó! Un comiat així... a la francesa, sí senyor! Hi hi hi...
—Mai millor dit avi m’he-lligat-una-francesa-que-es-diu-Xantal-i-ballem-cada-nit-el-mambo-plegats, eeeh?!?
—Ui, però si allò va ser una història d’uns dies...!
—Ah sí...? Quants?
—Trenta, per ser exactes, hi hi hi...
—Ara no és moment d’entrar en detalls perquè ens allargaríem massa... d’altra banda, tampoc cal tornar amb molta embranzida perquè podríem prendre mal a la nostra edat, eh? Ja ens ho anirà explicant tot això en fascicles (que precisament ara comença la millor època per vendre aquestes coses...).
—Està béee, naaano...

El cas és que...

Estimada catosfera:
Vaig patir un problema d’ADSL que em deixà sense connexió TOT UN DIA SENCER, just el dia després de penjar la postal de l’avi Gres. Reconec que no tenia intenció de desconnectar tant de temps, però sense poder comptar amb l’avi de guàrdia al PiT i amb els nens de vacances per casa, em vaig anar acostumant a la desconnexió...

—I a jaure com un gos a l’hamaca, hi hi hi...
—I el "dolce far niente" o el "laissez faire"...
—Com dius?
—No res, avi. Que haig de dir que ara em sento satisfet i no me’n penedeixo d’haver desconnectat. He recuperat gran part de vida que havia oblidat en Un racó... he escrit per mi (digueu-me egoista), he descobert que els nens creixen més ràpid del que podia pensar i que la meva fràgil i atabalada ment sabia descansar en harmonia amb els ulls i la resta del cos sense esperar que l’explorador de torn em preguntés si volia tancar pestanyes o aclucar parpelles.

Dono les gràcies a l’amic Víctor Pàmies (del Raons que Rimen, entre altres...) que va “diccitionar” allò de: “Escriure al blog a l’estiu és treballar pel diable”. A mi el que és treballar ja em costa normalment, però si a més a més és per a algú que sempre està de mal humor i porta banyes... realment es deu fer insofrible, amb aquella calor, infernal...

—Coi! Com a tothom i totadona, no et fot?
—Avi si us plau... quina llengua, home! S’ha oblidat de les lectoretes i lectorets? Això de “no et fot” vol dir “no te jode” en castellà, eh? Lleig, molt lleig!
—No, no... que això és francès nano: “No et fot, avec un café olé et un pixé de l’eau”...
—Au va home!
—A veure si ho he entès bé... estàs dient que la gent que llegeix el PiT són uns banyuts malcarats?!?
—Bé... no, no exactament, no ho deia per les estimades i estimats blogaddictes catosfèrics, ho deia per... ho deia... ho... h... ui quin merder... ho deia per fer la conya amb allò del diable! Estic plenament convençut que la gent que ens visita ha quedat sanejada i descarregada d’haver de suportar les nostres històries durant molt de temps seguit, d’aquesta manera han pogut assaborir amb millor criteri les lliçons de xinès/japonès que des de la virtualitat ens han encolomat aquesta colla de nous comentaristes/col•laboradors del PiT...
—T’hi hauràs d’esforçar un xic més nano, hi hi...
—Clar que podria configurar una excusa més creïble, com allò de: “Ui, m’han deixat sense internet un dia i ja no recordo com es feia allò de penjar escrits al blog... hauré d’esperar al setembre...”.
—I què tal dir la veritat?
—Home, vist així... diré que en realitat he estat abduït per un munt de gent mentre vostè es torrava a la platja de dia i ballava samba i merengue de nit fins a hores intempestives (pels llocs més insospitats) i amb la mare d’un tal François (informàtic-francès-super-important-al-seu-país...).
—Abduït?
—Això he dit exactament, avi, els abductors en qüestió (no confondre amb adductors) han estat aquesta colla:

1.- Ken Follet i la segona part de la segona part de “Els Pilars de la Terra”, és a dir: “Un Mundo” era la primera part de la segona part i “Sin Fin” la segona part a la que feia referència unes paraules abans...

—Claríssim nano, tgguébian!
—‘Aaale avi...

2.- David Benioff amb la trista, crua i divertida “City of Thieves”, ambientada a Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial. L’avi de l’autor li explica amb pèls i senyals la “difícil missió” que van haver de dur a terme ell, Levi Beniov, un noi de disset anyets i un prominent nas jueu, i Kolia, un soldat/escriptor/desertor del mateix Exèrcit Roig. La missió, encomanada per un Coronel de l’Exèrcit Roig, té un termini (aproximadament una setmana) i una finalitat: salvar les vides pròpies. (Aquest en Benioff és el marit d’una tal Amanda Peet que, pel que sembla, figura dins del Star System, però encara no he trobat ningú que me’n sàpiga dir què... hauré de seguir buscant).

3.- La peculiar Kazuko Ueno i les “Veus per Existir” (Regal/premi obtingut d’un concurs de jomateixa del Tu mateix llibres) Una periodista japonesa o nipona (com vostè vulgui) que descobreix la nova cançó catalana (Llach entre altres...).

4.- John Boyne i la crua novel·la “El Noi del Pijama de Ratlles” que tenia pendent des de feia massa temps, com vaig dir-li al Ferran (PForta i especial abraçada!) en un article/post que va fer al seu blog In Varietate Concordia (no he vist la pel·lícula, però sens dubte m’ha agradat més el llibre...).

5.- Paul Auster i la seva angoixant i marejant “Trilogia de Nova York” (tres novel·les en una i d’una tacada, que també tenia pendent gràcies al blog de noséqui ara mateix).

6.- Zadie Smith amb la seva primera novel·la “White Teeth” de l’any 2000. Casualment també era el primer llibre que treia de la biblioteca de Quissapon després de donar-me d’alta (no vaig haver de pagar res... qui diu que la crisi causa estralls? Llegir així et surt de franc!). Smith descriu des de l’òptica de tres religions: Musulmans, Testimonis de Jehovà i Jueus (i alguns ateus), una part de la societat londinenca (tot això abans de l’11/S). Ho fa usant un transfons humorístic: escenes divertides mesclades amb d’altres socialment més dures, la trama i el desenllaç són una excusa només per fotografiar aquella realitat social “minibabel” de determinats barris...

—Això dels minibabels no són els formatgets aquells que es mengen els teus fills?

—No avi, fred, fred...

7.- Karen Rose i “Nothing to Fear”, que és d’aquelles de patir, “d’aiaiai què passarà?” i com n’és de dolenta la dolenta... preveus que tot acabarà allà mateix, com acaben les típiques pel·lícules americanes (telefilms bàsicament), o no, però t’ho passes bé si t’agrada rosegar les ungles disponibles...

i ara...

8.- He començat a notar que m’abduïa en Markus Zusak amb “The Book Thief”, del qual en tenia referència a través d’en Ma-Poc del Mots Emblocats (que, si la memòria no em falla, és el llibre que va triar pel 100è joc literari d’en Jesús M. Tibau) i no me’n vaig poder estar quan el vaig veure en una lleixa esperant que algú el prengués...

—Doncs jo em vaig comprar un llibret a Quissapon de Mar: “Parli Francès (15 dies garantit)”...
—I què, ça va bien monsieur?
—Res, res nano, que com la Xantal em va durar més de quinze dies i amb les mans ja ens enteníem, el vaig anar a tornar! Hi hi hi...
—Quines penques!
—Més que tu he pencat, eh?
—Ah sí! El seu conte... però d’això ja en parlarem més endavant, que aquí ja no hi ha espai, eh?
—Malandando...

* * *

Bé, doncs demà... més (això si no tinc agulletes als bíceps digitals, que ja podria ser...)

3... 2... 1... 0!!!

—Fins aviat, xiquetones i bucaneros! Hi hi hi...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...