L’il·luminat al palau dels torrents d’aigua

Lectores i lectors que llegireu això amb la pau i tranquil·litat que dóna prendre un glop de vi de bóta assegut a l’ombra d’una figuera:

—Òndia quina tempesta la d’ahir, oi avi?
—I tant nano, sort que avui ha fet bo... ja es diu que “després de la tempesta sempre arriba la calma” —respon el iaio emprant gran part de la saviesa popular que li fou donada.
—Ui, molt recurrent aquesta frase home, però lamento decebre’l —afegeix el gamarús emprant la poca saviesa que li queda a la butxaca.
—Per què? —pregunta l’avi alçant la cella esquerra amb cara de pomes agres.
—Doncs perquè he arribat a una conclusió que desfà la sentència que vostè acaba d’esmentar —respon el sòmines amb altivesa.
—Quina?
—Que “després de la calma sempre arriba la tempesta” —etziba el nano i es queda més tranquil que una vaca albina amb les panxes plenes de verd.
—Encara et dura la ressaca? —esbossa el iaio amb sornegueria, coneixedor que la nit de dissabte hi va haver festa grossa a casa per la celebració de l’aniversari de la mestressa.
—No home, no... —fa que no amb el cap mentre belluga el dit índex alçat (curiosament el sapastre sap coordinar paraula i expressió corporal)— reflexioni: Què fou primer, la calma o la tempesta? —es fa un silenci absolut que dura quinze segons; digues-li pausa dramàtica, digues-li estic-pensant-què-coi-acabes-de-dir-nano? fins que, al setzè segon, es trenca el silenci— No diuen que tot va començar amb un terrabastall de tres parells de nespres (per no dir melons)?
—S... s... sí, el gran bum?
—Però abans del gran bum que diu vostè, si tenim en compte que aquesta suposadament va ser la primera tempesta del món, hi havia d’haver calma arreu, oi?
—Sí, és una teoria...
—Haurem d’anar pensant a fer repàs de les frases que utilitzem per fer-ho amb propietat, primer calma, després tempesta, calma... tempesta... sense descomptar-nos mai, que per a això ha d’haver historiadors meteorològics que ho anotin tot, oi?
—Crec que entenc el teu raonament nano, però pensa que quan fa bo, hom té el cap ocupat en altres coses i no està per tempestes, només ens preocupa quan el temps es converteix en protagonista d’excepció.
—Protagonista d’excepció? El temps sempre és el protagonista d’excepció en les converses quotidianes (per no dir trivials...)... Avi Gres? Avi? On va?!?

—Ui nano! —exclama el vell amb el nas arrapat al vidre de la finestra— Guaita quins núvols! Sembla que tornarà a ploure aviat, eh?
—Com diu? —pregunta el nano inconscientment sense adonar-se que el iaio fuig d’estudi.
—Res nano, que sembla que refresca de nou. I vés amb compte no et taquis els pantalons si t‘asseus a l’ombra de les figueres...
—Ho diu pel vi de bóta?
—No nano, ho dic per les figues madures, les del terra, oi que m'entens? Hi hi hi...
—...?!?


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...