Uns quants "tacos"...

Lamento decebre a aquells que vinguin a aquest escrit pensant trobar un minidiccionari de paraules malsonants. Tot i que entre la llarga tirallonga de paraules que acostumo a deixar anar per la boca en podríem trobar uns quants exemples dignes, el títol fa referència a allò de:

tacos = anys

—Sí nano, potser un xic passat de moda, però és que ja tenim una edat, oi? Hi hi hi...

Lectores i lectors:

Començaré aquest breu escrit amb unes imatges, que valen més que mil paraules...

—Doncs a mi em ve salivera sense dir res...

—Pastissos diversos, xocolata, nata... Noi t'has deixat anar avui, eh?

—Res avi, que com estem en crisi: Què tal si els gaudim d'una manera virtual?

Suposo que n'hi haurà prou per tots, si no enviaré l'avi a buscar-ne més, serà per calés...

—Nano, t'has proposat fer-me feliç avui?

—No és tot per vostè avi, diuen que els diners criden els diners, oi?

—Sí i que no fan la felicitat, però contribueixen força...

—Doncs apa! A veure si és veritat que criden els altres diners i ens ajuden a paliar la feblesa del compte bancari...

—No és més ric qui més coses té, sinó qui menys coses necessita, noi!

—És una bona sentència aquesta avi, ara, si em permet, dedicaré unes poques paraules a les lectores i lectors del PiT...

—Tot teu, nano...

—Gràcies avi.

Tal dia com avui, ara fa quaranta-un anys, aquest humil servidor vostre va fer acte de presència en aquesta vida.

La presentació fou, si més no, diferent d'allò que es pot entendre com a normal. En vaig escriure alguna cosa aquí. No és que fos més pròpia del Spencer (Betty, he estat jo?) de "N'hi ha que neixen estrellats" (o era Steve Urkel qui ho deia això?), només que vaig sortir de color morat (per allò de la setmana santa, imagino...).

Vaig néixer mogut i nerviós, la calma m'arribà amb els anys, crec. Mentre ma mare treballava fins l'últim moment abans d'anar a parir, jo esperava avorrit dins del seu ventre. L'espera es feia llarga i tediosa, d'un cantó a l'altre matava el temps i em dedicava a jugar amb el cordó umbilical (l'única cosa amb prou atractiu per cridar-me l'atenció allí dins). Tant vaig jugar amb ell que se'm lià al coll fins el punt d'arribar a veure el túnel, la llum i la cara o la mà (no n'estic segur...) del metge que em va salvar d'una mort prematura. La llum provenia d'una bombeta de l'any 68 o anterior, el metge passava per allà (o hi treballava) i el túnel, "no hase falta desir nada más"...

Diu ma mare que vaig estar coronant moltes hores (curiosament encara ara de tant en tant em diu rei, serà per això?), tantes hores coronant mentre ella pentinava senyores a la perruqueria van provocar un efecte curiós en el meu cap de nadó (per fer-ho més comprensible, què millor que il·lustrar-ho amb una altra fotografia?)

I és que si imagineu un nadó de color morat i de caparró coniforme, podreu pensar que vaig triar amb idea la setmana santa per néixer, però no, jo encara no opinava...

—Doncs deixa que et feliciti, nano...

—Gràcies avi, ja pot prendre un bocí!

—Un de cada, oi? Hi hi hi...
—No abusi avi, que li pot fer mal tant de dolç... Ah! Miri l'hora... Estic a punt de penjar aquest escrit exactament quaranta-un anys després de néixer, no és emocionant?

—Ui sí, nano! Mira com em tremolen les cames, hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...