Primera sortida en bicicleta

Quissapon, sisè dia D.C. (Després de la Compra)

Lectores i lectors (esporàdiques i habituals):

Com la majoria de vosaltres (per no dir tothom i totadona) ha suposat, la descripció de la compra de la bicicleta per part d’un presumpte client anomenat Sir Gioc Dous al suposat venedor De Carlton és fruit de la perversa imaginació de l’avi Gres i tota coincidència amb la realitat, és això, coincidència o realitat (les ganes que té l’avi d’expressar-se més enllà del Facebook el traeixen de vegades i l’home no se’n pot estar...).

La qüestió és que ja fa sis dies que sóc propietari d’una BTT, és a dir, BicicleToT o Bicicleta de TunTanya (o TonTaïna en funció del grau de tonteria que tinguis, suposo).

Resumiré l’experiència del primer dia breument (amb la meva peculiar manera de resumir les coses breument):

Diumenge

8:45h
Em presento al menjadorsalad’estar (tot junt perquè així és com és).
Tres habitants de la casa miren embadalits dibuixos animats i quan em planto davant de la tele es queixen, però reaccionen en veure’m embotit en les malles curtes de ciclista que no utilitzava des de l’any 2007 (dic malles perquè el “culot” el poso jo).

—On vas, papa? —em pregunta el meu fill de vuit anys.
—On vas, Sergi? —m’esbossa amb la mirada la meva gossa de catorze mesos.
—On vas, nano? —m’interroga un que podria ser l’avi d’en Matus... Plaaafffsss!!! Aiii, vaaale! L’avi Gres.
—Vaig a provar la meva bici nova —dic fregant-me el clatell.
—Vinc amb tu —diu en Joel.
—Passo —afegeix la gossa amb la mirada.
—Aneu, aneu —diu l’avi pensant en la bici rovellada.

9:00h
En Joel ja s’ha vestit en temps rècord i quan ens disposem a sortir es lleva l’Ariadna (que és la meva filla de dotze anys).
—On aneu? —pregunta sense endevinar, tot i que m’ha vist en calces curtes i s’ho pren com si jo anés sempre així pel món els diumenges...
—A provar la bici nova... —responc temorós.
—Jo també vinc!

9:15h
Ella es vesteix curiosament en temps rècord, penso que haurem de fer-los anar cada dia a escola en bicicleta... He dit bicicleta? La de la meva dona és la que l’Ariadna fa servir sovint (tot i que a ella no li agrada perquè és d’aquelles de passeig amb cistell), però quina casualitat que té les dues rodes desinflades...
Després de suar la cansalada inflant rodes ja abans de sortir de casa i just quan em començo a plantejar que ja he fet prou esport per avui, sortim de casa a les...

9:30h.

Als cent metres el meu fill es queixa que té fred a les mans (i en fa, però jo aguanto amb calces curtes i em penedeixo d’haver acceptat companyia).

—Molt bé, teniu raó, fa fred, però ja que hem sortit, anirem a buscar el pa i tornarem, eh?

Xino-xano em segueixen sense protestar fins arribar a la fleca.
Enmig de la munió de gent, només les meves cames de flamenc albí lluïen i, entre tanta lluentor, unes esquerdes de pell similars a les de la terra àrida d’un desert albí (si és que existeix). Les quatre neurones del meu cervell juguen a ping-pong amb les paraules que la meva dona em repeteix sense èxit cada dos per tres: t’has de posar crema a les cames, Sergi, quina vergonya!

Resultat de l’arriscada operació de compra de pa:
-Dues barres de quart
-Una barreta de pal per l’avi Gres
-Uns quants croissantets petits
-Dos croissants normals
-Dues napolitanes de xocolata, napoliquè?!? (De taules de multiplicar va justet el meu fill, però de pastisseria...)
—Bimbollos! —li dic.
—No, napolitanes, papa! —contesta fent que no amb el cap entre els somriures de la clientela.

L’Ariadna s’ha quedat fora custodiant les bicicletes (no fos cas que...)

—S’ha caigut sola al terra, papa... —diu ella assenyalant la meva bici.
—No pot ser —dic jo.
—No la deus haver deixat ben recolzada, jo no l’he tocat... I s’ha trencat el timbre...
—Com?!? Però si encara no l’havia estrenat! (Ho deixo estar creient en els follets de Quissapon...)

Tan bon punt em disposo a pedalar, veig que no hi ha cap dels comandaments al seu lloc i entenc que els follets realment m’han remenat la bici de dalt a baix...

10:10h.
Després de posar la cadena a lloc de dues bicicletes sota una lleu pluja o txirimiri arribem a casa pelats de fred per encetar la discussió de qui s’ha de menjar les napolitanes de la punyeta i he de suportar que la dona, a banda de fixar-se en les meves cames seques, em deixi anar allò de: has comprat massa poc...
(I encara sort que la barreta de pal per l’avi Gres ens la vam cruspir tot just sortir de la fleca per agafar forces per la tornada).

En total tenim:
Temps emprat: 40 minuts.
Temps de pedalat: 10 minuts.
Conclusió:
No està pas malament, segur que després de l’esmorzar ja m’hauré aprimat una barbaritat.

—Tant o més que jo nano, que vaig haver de sucar pinso de la gossa al cafè del matí...
—És un exagerat vostè, també podria haver vingut amb nosaltres home!
—No que si em veu la de la fleca se’m queda a pencar amb tanta gent que dius que hi havia, hi hi hi...

* * *

—I és que ja no recordava l'escrit que vaig dedicar als passejos en bicicleta, on també faig demostració de la brevetat que em caracteritza...

—Mira que n'ets de ruc, eh nano? Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...