Sovint els pares patim per les baralles i discussions dels nostres fills...
—Sovint les mares també pateixen...
—I tant avi, volia dir que tots patim.
—I tots patam, hi hi hi...
—No ho compliqui home!
—D’acoooord nano...
A casa, i només de tant en tant, s’escapa algun crit de l’Ariadna (la meva “nena” de dotze i mig), “agraint” que en Joel (el meu nen de quasi nou) li toqui els nassos per qualsevol cosa com per exemple “entrar a l’habitació sense permís”.
—És que el teu fill...
—Xxxxt!
Malgrat tenir prohibit de manera “suau i rigorosa” el fet de penjar cartellets a les portes de les habitacions, en moments de nervis, en Joel ha arribat a penjar advertiments com aquest:
“PRUIBIT ANTRA A
LA ABITASIÓ DE LAS MOMIAS”
Acompanyat d’un “JA! JA! JA!” i adornat amb una llufa de paper ajaguda a mode “escena del crim” (paraula clau inclosa): “CADABER”.
Amb el temps el missatge va anar canviant i, fins i tot, passà pel “sedàs corrector sense gaire esma” de la meva filla. Quedà així fins l'actualitat:
—És tremendo, hi hi...
És per això que un simple trosset de paper manuscrit mig arrugat, gairebé gargotejat, em va dibuixar un ample somriure paternal a primera hora d’un dimarts qualsevol. Us el transcric de manera literal (ja em perdonareu que no l’hagi escanejat per mandra):BONANIT (això, després d’escriure-ho en Joel, ho va tatxar per arreglar-ho)
Bona nit Ariadna.
Igualment Joel!
A DURMI Ariadna!
A DURMI!T’Ha (això ho va tatxar l’Ariadna després d’escriure-ho “prou” encertadament)
ta agradat p Kracovia? (aquí la ment la va trair amb la p del Polònia, imagino)
________________________________________________
(I aquest és el trosset que em va fer somriure...)
Hola Joel com tas?
Que es com tas?
és el mateix que dir...
Hola Joel com estas?
Ovraa! (En aquest punt imagino que el meu fill era al passadís i la meva filla dins la seva habitació i la noteta passava per sota de la porta com un “tranxete”...)
Ke maco! Moltes gràcies!
=D =P =D XD =( =O :-)
* * *
Al vespre vaig esbrinar que en Joel havia regalat a l’Ariadna una caseta de paper feta per ell mateix.
—Bonic detall entre germans, oi?
—Sí avi, bonic detall que em duu a la següent conclusió:
Menys Crackòvies i més estudi! O el que és el mateix, com deia en Milikito (icona dels que volien suprimir el servei militar):
“Menys samba i més treballar, menys samba i més treballar, menys samba i més treballar...”
—Oh, ets un malandando! No feies el mateix tu?!?
—Potser sí, però sense tantes falt...
—Plaaaaafffssss!!!
—Aaiiiii!!!
—Hi hi hi...
Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...
15 comentaris:
Que bonics que són, aquests teus fills, Sergi!
Avi que ara no tocava clatellot! Pobre Sergi, si és que el teniu reprimit!
Ja t'ho he dit alguna vegada, veritat, que m'encanta llegir aquestes aventuretes entre germans?
Tens uns fills molt macos Sergi. Felicitats!
(Avi, opino com la Carme... el clatellot sobrava! pobre...)
Petonassos als nassos, de la Kudipanxi!
Veig que si, que aqui a Bcn son moltes les coses que comencen en un toballó/tros de paper , des de la complicitat entre germans a les rabietes mes profundes .
Quedo alleugerit en saber que no nomes es a casa que passen aquestes coses .
Quina casa més divertida!! Si algún dia voleu adoptar un fill granadet, feu-m'ho saber: us enviaré el CV! Sóc polidet, endreçat... i no faig gaire faltes :)
És increïble com els germanets poden passar en qüestió de segons de les batalles campals més escandaloses als detalls més simpàtics i tendre.
Quan un parell com vosaltres "exhibeix" bon humor pels "puestus", és normal que s'encomani a la resta de la família! :-)
Ja veig que us ho passeu bé a casa vostra i ens ho fas passar bé a nosaltres.
És genial, dolç, tendre, emotiu :-))
Jo vull una caseta de paper també!! :-)
Pensa que quan en Milikito deia això de "Menys samba i més treballar, menys samba i més treballar, menys samba i més treballar." acabava ballant la samba precisament jijiji
Avui les abraçades van x 5 ;-))
M'has fet recordar quan els meus fills també es prohibien (proivien) d'entrar l'un a l'habitació (avitasio) de l'altra! Fa poc i sembla ja que faci molt! (o fa molt?)
Sí avi, a mi em passa ja el temps volant, no tan com a vostè, però déu-n'hi do!
Cal dir a favor seu que hagi passat poc o molt, ja no fan "tantes" faltes d'ortografia, bé, el noi encara una mica... però no gaire! I ella ja no, gens!
Si és que en el fons, els germans (tinguem l'edat que tinguem) ens estimem massa! A casa també ens barallem sovint, però sóc la primera a treure les ungles si li fan alguna cosa a la meva germana. Un petonet a l'avi, al Sergi i als fills :D jaja
Ostres quins germans més ben avinguts! Quina imatge més tendra la dels teus fills!! Sobre el tema de les faltes crec que és força general en la seva generació (o en certes edats)... En fi, sempre pots exercir de corrector lingüístic ;)
Això de la samba també els ho deien als jugadors de futbol brasilers, no? Que sempre acaben per anar de festa i treballar molt poc. A mi em sona d'això.
Que mona la teva prole. És estrany que no predominin els crits en comptes de les notetes.
Quan erem menuts ho feiem amb los meus germans això de passar notetes, eren d'aquells moments que deixavem respirar als grans :)
les complicitats, baralles, estones compartides entre germans a la infància sñon records inesborrables.
Com ha fet l’avi en uns comentaris endarrerits, també voldria disculpar-me per la deixadesa mostrada darrerament (ara la casa llueix neta i sense pols acumulada...).
Carme:
És que aquest home sempre té la canya a punt...
;-)
Kudipanxi:
Sé que vas prenent apunts, eh?
;-)
garbi24:
A tu també et passen aquestes coses? No...
;-)
Ferran:
Bon intent, només et tocaria pagar la hipoteca, pots venir quan vulguis, fet?
;-)
captaire:
Realment increïble, sí senyor...
;-)
P-CFACSBC2V:
Ep! Que també tenim les nostres cosetes, eh?
;-)
kweilan:
Ah! Doncs si és així, encara m’agrada més.
;-)
Assumpta:
De la caseta de paper no en va quedar cap rastre curiosament, penso que era un d’aquells detallets tipus fugaç. I sí, és veritat que acabava ballant, però és que la samba s’encomana amb tanta facilitat, oi?
:-)
Cèlia:
Sí que es van esmerant de mica en mica, però tot i així encara en veig alguna que fa angúnia... Quanta raó tens que el temps vola...
:-)
Patricia:
Interessant la teva aportació, és un punt de vista un xic diferent de la resta, a qui el temps ens passa volaaant!
:-)
Ma-Poc:
Ben avinguts a estonetes, eh? Que deixa’ls anar...
No dubtis que això de corrector ja ho faig sempre que puc...
;-)
XeXu:
Sort que aquest any el Barça de brasilers poquets, així ens ha anat!
Ja li deia ara a en Ma-poc, també se les tenen...
;-)
bajoqueta:
Com que tampoc teníem grans distraccions, oi?
;-)
khalina:
Totalment d’acord, només espero que els meus fills ho assoleixin plegats.
;-)
Publica un comentari a l'entrada