L'avi que fardava d'haver escrit un conte d'un gripau i el nano que fugia amb la família

Lectores i lectors:

Mmm... d'aixòoo... Ui!
Què anava a dir? Ah! Sí... mmm... que tinc agulletes als dits i... que m'estic recuperant...
—Estàs fet un figaflor...
—És clar avi, com vostè no va fer cap esforç...
—Au va! Deixa que ho faci jo i ja pots marxar amb la família...
—Molt bé avi, adéu! Fiuuu...


Uf! La seva actitud em comença a espantar, coi de nano...

Lectoretes i lectorets que llegireu això des d'un penyassegat amb una càmera digital a les mans i teleobjectiu més pesat que una bombona de butà:

Aquest mes d'agost només he pencat jo i, per ser sincer, no gaire, hi hi... així que, i ja em disculpareu tots els qui l'hagueu llegit ja, però tinc intenció de penjar el conte que vaig escriure pel blog de la bajoqueta que va sortir publicat el 17 d'agost d'enguany (un dia que no passarà a la història per tenir una especial activitat blogaire, oi?). Doncs aquí va per tothom i totadona que no el va poder llegir en el seu moment (tot just ahir al vespre el vaig llegir en veu alta a la dona del nano i la seva canalla...).

Ah! Tal i com vaig prometre, també penjo el dibuixet/gargot del nano que acompanya el conte.

* * *

Vet aquí una vegada hi havia un gripau albí enamorat d’una princesa. L’enamorament sobtat li arribà sota la llum de la lluna en una calorosa nit d’estiu. La princesa sortí al balcó i cantà la cançó més dolça que mai orelles de gripau hagueren sentit. En l’afany per veure millor la noia, el gripau hagué de lliurar cinc-centes batalles, i guanyar-les, per conquerir la roca més cobejada pels altres gripaus. Quan finalment assolí el cim, a pesar del dolor de les ferides sofertes, s’adonà del seu malastruc en veure com la princesa s’esvaïa cambra endins.

Aquella mateixa nit el gripau es jurà que res ni ningú el faria fora del seu nou reialme i l’ocupà amb altivesa de noble i cara de gos famèlic. La roca era el lloc alçat que gaudia de major privilegi en tot l’estanyol reial, des d’allà estant s’albirava, sense destorbs innecessaris, el balcó de la princesa. Com una estàtua més dels jardins, el gripau albí esperà pacient la sortida del sol, el dia sencer i l’anhelada posta de sol.

La nit el sorprengué frisant per banyar-se de llum de lluna i escoltar una nova cançó de la princesa. Quan aparegué completament nua rere la barana del balcó el gripau li somrigué, però la princesa no se n’adonà. Frustrat per la dissort del primer intent, tragué pit i s’atansà curós al cantell de la roca des d’on li dedicà un nou somriure mentre ella passejava la seva blanca nuesa per la balustrada, però el moviment tampoc captà la seva atenció, la princesa mostrava més interès pel recipient vítric que brandava en una mà que per l’estanyol i les bestioles. El recipient contenia un estrany beuratge groguenc cobert d’una fina capa blanca i escumosa que el gripau no sabia reconèixer, però entengué que havia de ser prou bo a jutjar per la cara de felicitat que es dibuixava en el rostre de la noia.

El gripau es desesperava convençut que ella no cantaria aquella nit. El seu pessimisme natural el dugué a pensar que no cantaria mai més, però quina fou la seva sorpresa quan, després que la princeseta s’empassés l’últim glop del maleït beuratge, arrencà el dolç cant esperat:

—GRRROOOOOOOOOOAAAAAAAAAAAAAARRRGGGGG!!!

* * *

Gargotejat per Sergi M. Rovira
—I escrit per mi, eh? Hi hi hi...