L'home que patia seqüeles mandroses després d'un cap de setmana relaxant

Lectores i lectors:
Haureu de disculpar la poca activitat d’aquesta setmana al PiT, però ja se sap que qualsevol cap de setmana relaxant causa seqüeles difícils d’esborrar, fins i tot amb goma Milan de nata.

Del cap de setmana a PerAlada*...

*He “majusculejat” la primera A perquè és important, almenys pel GPS de la furgo i per la salut del vehicle: Vaig posar “Perelada”, tal i com resen les etiquetes de les ampolles de vi, i l’aparell em deia que des de Quissapon a Perelada hi havia uns 880 km i que trigaríem unes 9 hores 30 minuts pel cap baix... Si vas per una nit (parell de dies), de debò que paga la pena tant de viatge? —ens vam dir. Afortunadament coneixem la zona on anàvem perquè la meva santa esposa és de Roses de quasi tota la vida, que sinó, a Perelada o Peralada de la Rioja hi va sa tia marrana, la mateixa que es cagava a les calces i deia que era cremat de la planxa...

Doncs com deia i tenint en compte que el cap de setmana a Peralada (de l’Empordà) ens dutxàvem amb xampú de vi (varietat de raïm: merlot), gel de vi (varietat de raïm: moscatell), ens rentàvem les mans amb sabó de vi (sense eszspezifficar la vaddietat pedquè ja no calia, de vedditat que no... I que us essstdimo mooldt a tdoootdzss, eeeh?) i que no podíem deixar l’interior del cos mancat de reg mentre sopàvem acompanyats d’un matrimoni escalenc i del vi d’ampolla, les seqüeles/ressaca són aquesta laxitud i deixadesa que m’han fet estar mig adormit davant de la pantalla cada cop que m’hi he posat.

Com no he pogut fer exercici físic, el cos (que és savi) ha trobat la manera de cremar prou calories roncant...

—Roncant?!?

—Sí avi, no dissimuli que ens coneixem... Segons afirma un estudi sobre els trastorns respiratoris, s’ha descobert que la gent que ronca crema més calories i si ronques de despertar els veïns, encara en cremes més.

—Un altre estudi dels americans, nano?
—Sí avi, de la Universitat de Califòrnia...
—Califòrnia dius? Però allà s’estudia o s’està tot el dia en patins i calces curtes voltant pel passeig marítim?
—Bé, potser sabent això ja no els caldrà anar a patinar per perdre calories, només caldrà que es fotin a clapar a la platja...
—I com ho van fer això?
—Per fer aquest estudi, i coneixent la gran activitat dels californians, es van haver d’agenollar per pregar que 212 voluntaris dormissin amb un aparell anomenat calorímetre...
—No em diguis que els van ficar un d’aquests pel c...
—Txxxxxt!!! No home, no! És un aparell que registra el consum d’oxigen i la producció de diòxid de carboni del dormilega roncaire. Els voluntaris van cremar de mitjana 1.763 calories cada dia, però els que roncaren més en cremaren 1.999...
—Coi! I per una caloria no podies arrodonir a 2.000?
—No avi, que els estudis americans han de ser fidels als resultats, allà per una caloria et foten una demanda que estàs la resta de la vida fent abdominals a la presó per recuperar l’autoestima...
—Així, als que ronquem no ens cal anar al gimnàs, doncs...
—Home, diu l’estudi que les calories que es perden si ronques molt fort serien les mateixes que estar fent 30 minuts d’abdominals en un gimnàs (o en una presó...).
—I també diu per què es perden aquestes calories clapant?
—Apunten que la causa podria ser que el sistema nerviós utilitza energia per contrarestar la baixa qualitat de la son de les besties roncaires.
—Ui! Mira què diu aquí, nanooo... Les conseqüències es noten durant el dia, quan les persones que pateixen això també pateixen ànsia de menjar o mandra de fer exercici, hi hi hi... Apa! Ja sabem a què agafar-nos, eh?
—Sí avi, el recurs fàcil, però malgrat tot, tal com diuen els autors, això no explica el per què estar passat de pes i roncar sembla que vagin sempre agafats de la maneta...
—No nano, però no em negaràs que la cosa canvia si saps que, després d’un bon àpat, cremaràs calories roncant una migdiada sencera, oi que ens entenem? Hi hi hi...
—No li negaré, però és força molest pels altres, eeeh?!?

Ui! Si diu que encara han de seguir estudiant, hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...