De Rodríguez (Part Final) i l'avi Gres en bicicleta...

Lectores i lectors...

Com ja he comentat al lloc destinat a deixar comentaris de l’anterior escrit, el cap de setmana de Rodríguez no ha donat per gaire al PiT, però sí molt pel...

—PoT, hi hi hi...
—No se’n rigui avi, que jo m’ho prenc molt seriosament això d’escriure...
—M’ha sortit així nano, què vols que hi faci?
—Que em deixi continuar.
—Fes, fes, hi hi...

Com anava dient, he escrit molt gràcies a la preciosa col•laboració dels meus fills, que van fer deures el matí de diumenge i per la tarda es van col•locar solets (entenent aquest darrer verb com a l’acte de trobar un lloc on passar la tarda de diumenge allunyats de la quotidianitat i l’amor patern auto-convidant-se a qualsevol esdeveniment o cosa): La meva filla amb els amics i el meu fill a casa d’una amiga que viu a prop i que dissabte a la tarda li havia fallat.

De l’avi només us diré que quan em van trucar els mossos des de Mollet del Vallès que l’havien trobat pedalant amb la bicicleta de la meva dona per l’AP7 en contra direcció gairebé m’agafa un cobriment...

—Ja t’ho he explicat això nano!
—A mi sí, però a les lectores i lectors del PiT no...
—I cal?
—Em temo que sí, avi...
—Doncs lectoretes i lectorets: Dissabte vaig anar a provar la bicicleta de la mestressa, que és una d'aquelles de passeig amb cistell molt semblant a una que tenia jo de jove. Pedalar molt d'hora al matí em va fer venir gana i vaig tornar. Per tal que no em robessin la bici de la Penélope, la vaig lligar al carrer de casa...
—Sí la va lligar i, en comptes d’utilitzar a tal efecte una de les dues cadenes que tenim i buscar un arbre, se li acudí fer-ho amb una corda que unía el manillar de la bici al ganxo de remolc del darrere de la furgoneta, molt bé avi, la resta de la bici tant se val, però el manillar que no se l'enduguin, eh?
—És que no sabia on eren les claus! A més, ho expliques tu o ho explico jo nano?
—Vostè, vostè...
—Bé... Quan em vaig adonar que marxava la teva dona amb la furgoneta vaig sortir esperitat per deslligar la bicicleta i evitar un accident. Mentre ho feia vaig notar que arrencava i, amb els nervis, se’m va enganxar un dels tirants al manillar, així que vaig pujar a la bicicleta i vaig tornar a pedalar. Amb la velocitat i el vent que bufava fort, el barret se’m volà. Jo ja veia que la teva dona mirava pel retrovisor, però suposo que no em va conèixer sense el barret, perquè encara premia més l’accelerador en veure que un paio de mitjana edat en bicicleta li anava enganxat al darrere com una paparra albina...
—Mitjana edat?!?
—Béeee, entradeeet nano, que tinc el meu què jo, eh?
—Sí home, té més de paparra albina que de mitjana edat avi.
—Calla ximple! Aleshores vaig deixar de pedalar abans que el cor em sortís per la gola. Saps que la teva dona no es va aturar en cap cruïlla?!? Només ho va fer al peatge per entrar a l’autopista i em vaig dir: "Ara és la meva", però quan ja havia posat el cavallet de la bici ella arrencava de nou i jo, amb el cavallet posat, vaig continuar al seu darrere... Va anar de poc que no em mengés la barrera! Quilòmetres després resava per no trobar-me revolts pronunciats, les plegades no se’m donen gaire bé encara i amb el cavallet obert podia prendre mal...
—És que no el veig pas a vostè disfressat de Dani Pedrosa...
—Ni jo a ell disfressat de mi!
—Això tampoc...
—Finalment al peatge de Mollet la teva dona va sortir amb lentitud. Allà ja no vaig poder superar la barrera i la corda es trencà...
—I vostè, en comptes d’anar a buscar ajuda, es va posar a pedalar de tornada per la vora del carril ràpid de l’autopista, oi?
—Sí nano, vaig anar a buscar la voreta del carril dret que és el que recomanen, jo no sabia que aquell fos el ràpid! Ja em va estranyar que vinguessin tots de cara...
—La qüestió és que ningú ha pres mal en aquesta història, ni tan sols vostè...
—Veig que ets tan amable com sempre, eh?
—No sé per què hauria de canviar, ja tinc una edat jo... El cas és que la meva dona va tornar a casa diumenge a les set de la tarda i només m’hi va trobar a mi perquè el nen es quedaria fins les vuit a casa de l’amiga i la nena no estava disposada a entrar a casa fins les nou del vespre, o més, no fos cas que se li caigués al damunt...
—I jo havia anat a buscar el barret per Quissapon i a cremar els tirants al camp...
—Sí, i a posar-se el barret ràpidament per evitar que la meva dona no reconegués la paparra albina que li anava al darrere en bici, oi?
—Potser serà això que dius, hi hi hi... Què dibuixes nano?

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...