L'ampolla mig què?

—Nanooo!
—Maniii!
—Finalment vas trobar els calçotets de la sort del Barça, eh?
—No avi, però ja veu que no els va caler que me’ls posés, aquest cop vaig anar a casa d’uns amics a veure el partit amb una bossa gran de festucs de la sort. I ja veu si van anar bé...
—Diu que el president dels merengues va prometre un regal a cada jugador en record d’aquell partit...
—Què els regalarà, si no deu estar per regals aquest home?
—Es veu que cada jugador rebrà dos cotxassos de la marca Audi, un de color blau i l’altre grana, t’imagines 2 A6 per a cadascú?!? Hi hi hi...
—Això s’ho ha tret vostè de l’aixella...
—Sí, però no fa gràcia?
—Aquí més que allà avi, allà ara veuen l’ampolla mig buida des del clàssic històric...
—Mig buida com la guardiola del teu fill... A veure si t’estires una mica, eh?
—Ben mirat avi, jo diria que la té mig plena.
—És el mateix això!
—No és el mateix, no... Veure l’ampolla mig plena en funció de les circumstàncies que t’envolten és transmetre als altres la teva tendència positiva i optimista, d’altra banda, veure-la mig buida és fer el contrari, negativitat i pessimisme.
—L’ampolla no ho sé, però la guardiola encara no és plena...
—Ni buida del tot, oi?
—Doncs no. Deixant de banda les teories aquestes d’aixella suada et demostraré que les coses estan mig buides o mig plenes en funció de què és el que s’espera.
—Friso per veure com il·lumina el meu senderi, avi...

Quan jo veig aquesta imatge que he tret del google:

Veig l’ampolla mig buida perquè els ocells aquests l’estan buidant, s’espera que al final l’ampolla quedi buida sense ser pessimista i en canvi quan miro la següent imatge:

Que és de quan jo ficava la cantimplora al pou en una missió ultra secreta...
—Què feia aquí, regar les plantes del campament?
—No diguis bajanades nano... Aquí sabia del cert que era mig plena perquè estava en procés de ser emplenada, per tant, sense ser excessivament optimista, la cantimplora s’omplia. Vols deixar de fer dibuixets ara i escoltar-me? Què és això?!?

—Això és un avi Gresset diminut fent cabòries en una secció de la pica de la cuina...
—Molt bonic, quina falta de respecte... Però oi que ens entenem, nano?
—Vist així, no seré jo qui li tregui raó, avi... Per cert, què hi feia vostè remenant la guardiola del meu fill?!?
—No res nano, posava en pràctica allò que em vas dir de reconèixer les monedes per la vora sense mirar-les...
—Com l’enxampi el meu fill no em vingui plorant, eh?

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...