Relats Conjunts: La Torre Eiffel o Els Cruyxach a París.

Lectores i lectors...

Lectoretes i lectorets:

El blog Relats Conjunts sovint ens proposa que fem un relat basat en allò que ens suggereix una imatge. La proposta: un oli sobre tela anomenat "TORRE EIFFEL" de Robert Delaunay (1911). A continuació trobareu el relat que l'avi i jo hem fet conjuntament després que l'avi entengués que "oli sobre tela" no era res comestible. Ah! He deixat l'oli pel final per una qüestió d'exigències de guió...

—Alsaaa nano! Síii, el pa sucat amb tomàquet, afegeixes el pernilet i al final l'oli, oi?

—L'oli sobre tela avi, deixi's de metàfores...

—Si ho fas així l'oli et vessarà, eh? Hi hi...

—Hi hi?!? Bé, ni cas que això que ve ara és seriós...

* * *

Matí a l’Hotel Le Montagnée, afores de París.

El microbús que els ha de dur a fer una visita ràpida per la ciutat es presenta a l’hotel abans d’hora. El xofer té pressa. Amb l’esmorzar a mig acabar i sense temps per anar a l’habitació, el matrimoni Cruyxach surt de l’hotel a tot drap en direcció a l’aparcament i enfila l’escaleta instants abans que la porta rebufi i es tanqui. La dona s’escapoleix amb rapidesa i s’asseu al darrere, pot triar perquè no hi ha ningú. El marit s’atura esbufegant al costat del xofer, que mira el rellotge amb insistència:

—Ça va monsieur? —pregunta.
—Sí, va, va... —respon el marit observant l’acreditació que penja d’una butxaca del conductor: Sébastien de L'Oeuf.

En dos minuts el microbús recorre avingudes i carrers a una velocitat desmesurada. La veu distorsionada i entretallada del senyor de L'Oeuf esquitxa els cervells dels Cruyxach, que es treuen la son de les orelles sense entendre una sola paraula de francès. De sobte la dona deixa anar un esgarip impropi en ella:

—Txarly!!!
—Què et passa Johana?!?
—Ens hem deixat automàticament la càmera a l’hotel!
—Doncs no seré jo qui li digui al conductor —respon el marit alçant les espatlles de manera conformista— Jo sempre dic una cosa...
—Què és el que dius en un moment donat com aquest?!?
—Que duc el mòbil a la butxaca i una miqueta de fotos podrem fer, oi que ens entenem?
—Seu al costat d’aquella finestra i vés fent, ja li direm a la Jordina que les passi, automàticament, a l’ordinador...

El marit, obedient de mena, va fent les fotos que la dona li diu a cop de xiulet, ella no es vol perdre res.

—Ara aquí! —crida— No, no, aquesta d’aquí! Afanya’t que se’ns passa!

El microbús obre carrers impossibles a cop de clàxon i en Txarly no dóna abast a les ordres de l’holandesa que li té el cor robat. Els catalans anem a pams i si estem dinant no pensem en el sopar... —es diu.

Mitja hora més tard tornen a ser a l’aparcament de l’hotel. El xofer, mentre revisa el motor del microbús enmig de forta ferum de goma cremada, jura i perjura que han passat per Montmartre, Notre-Damme, Champs-Élysées i la torre Eiffel. El senyor Cruyxach procura transmetre positivisme a la seva esposa.

—Les fotos han quedat una miqueta mogudes Johana, però sort que la nena en sap un munt d’informàtica i podrà fer quelcom per arreglar-ho...
—Aquest és un, amor meu, aquest és un... —respon l'holandesa al vol.

Collage configurat per la Jordina, filla dels Cruyxach, just abans d'ingressar a la clínica Stevenson per pal·liar la calvície que li començà a devastar la rossa cabellera que passejà (per qüestions laborals) arreu de l'Europa sencera i part de l'estranger.

* * *

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...